Perdó, Heleneta, perdó.
No vindrà la conclusió,
i aquest embolic de marrades
no para enlloc. T'ho esperaves?
[...]
Pobre de mi, que vaig plorant
per les cantonades d'espant
d'aquest poble de Barcelona!
Puc dir amb orgull que en tinc molta,
de traça per no treballar,
però no tota la que em cal.
Continuar el conte voldria
o fer vida contemplativa.
Totes les hores d'un matí
agraïria els dons d'un pi:
l'implant de la soca que es llança
a l'abraçada de les branques,
l'escorça externa com el seny,
i les agulles, últim verd
primet, com la meva enyorança
d'una vida on no es treballa.
[...]
   Joves i noies fan amor
(si bé no sempre fan l'amor):
es la creença més difosa. 
Jo no ho sé veure. Amb les persones
primers de què puc fer ús,
només construeixo el discurs
del poder i dels seus desficis.
[...]
   Bé, ja comprens quin noi vull dir.
Callat, va fent treballar els dits,
i ni tan sols d'ungles es llima
per no esgarrinxar una vagina.
Té ben ficat dins el seu cap
que una noia no pot triar:
la que no té fitxa de verge
és per tots, o bé es fa la bleda.
Com és ara la lluna: puix
que els russos li han vist el cul,
no té raó si no ens l'ensenya:
tots fruiríem de l'estrena.
[...]
Les noies amb qui vaig anar
per passar els comptes de la guerra
sabien riure's de qui vetlla
els mort eterns d'aquest país,
pitjors que un mort que surt de viu.
Sota una guerra que entra dintre,
la gent aprèn a fer-se lliure
i escopir davant un festí
ofert amb rodes de molí.
[...]
M'hauries d'haver vist la cara
de parat, de quan vaig tornar
i els vaig trobar ben ofegats.
Havien desaprès de viure,
i Triatany, que mai no va riure,
hi hauria perdut el renom.
[...]
   I ara potser val més que calli.
No convé que encara m'agafin
temptacions d'insinuar
com hauria anat el relat
encaminat al seu bon terme.
Una cosa, val més no fer-la
que fer-la a mitges. Callo doncs,
i m'estalvio el pitjor tros
que m'hauria tocat d'escriure:
com s'enamora l'heroïna.
Ben cert que en coses de l'amor
de cap pa no faig rosegons.
Tota farina bla vull moldre.
Si l'enamorar-se d'un home
se m'acut cosa extravagant,
l'extravagància la fan
la majoria de les dones,
gent enraonada: alguna solta
deu trobar-se en el joc estrany.
Bé prou que m'hauria costat,
tanmateix, de presentar amb força
la feblesa de dolça dona.
Sembla doncs que callo a punt,
abans d'entrar en un mal embús.
[...]
Arribaré, amb els tres que em manquen,
al vers mil tres-cents trenta-quatre.
Me'n queda un per dir-te adéu:
barca nova, tingues bon vent.

     (El poema és incabat perquè és un fluir constant com la mateixa vida)