Cruel entra lo desembre 
contra les pompes d'abril, 
ni en prat li deixa clavell, 
ni en vall deixa gessamí, 
dirín, dirín. 

Ja les puntes de les serres,  
cobertes de blancs arminys, 
en neu sepulta les plantes 
que ens donaren de vestir, 
dirín, dirín. 

Ni en foc la robusta alzina 
ni la rosa en son jardí 
escapen de la inclemència 
de son rigor excessiu, 
dirín, dirín. 

Talada té la campanya, 
sense trobar-se en sos confins 
viva esmeralda en les plantes 
ni en les flors viu carmesí, 
dirín, dirín. 

Per alegrar a la terra 
a penes lluminós ix 
lo sol quan ja nos lo cobra 
lo cancell d'un mont veí, 
dirín, dirín. 

Ja la tramuntana seca 
deté la font i lo riu 
i grillons de glaç los calça  
tractant-los de fugitius, 
dirín, dirín. 

Seques dels arbres les fulles, 
muden los aucells lo niu, 
que del pobre i despullat 
tots se procuren fugir, 
dirín, dirín. 

Ai, de qui entre mil ànsies 
passa un hivern infinit, 
sens aguardar del favor 
la primavera gentil!, 
dirín, dirín. 

I amb tot, aigües i plantes, 
tots gosen la sort feliç, 
puix tras l'hivern rigorós  
tan segur l'abril teniu, 
dirín, dirín. 

Que molt si amo a Terelinda 
i estic amb sols sos desigs, 
que no és premi d'uns mals medis 
lo perfet d'un serafí, 
dirín, dirín.