''Els bufons fan sonar cascavells i colpegen els bombos
tot cridant: esmoleu els sentits!''
Marion: El senyor ja s'ha allunyat!
Divertim-nos sense por!
Adam de la Halle,
El joc de robin i marion
El captaire coix s'enfila a l'esquena del cec i demanen almoina per camins i vilatges. Arriben a Sant Martí de Tours. Passa el sant en processó i tots dos s'amaguen perquè no faci amb ells un miracle, perquè no els guareixi i els privi del seu mitjà de vida. Però el sant els guareix igualment i ells el maleeixen: "Maudit soit le fils de putaine". A la vila és representat un misteri. Després de segles de foscor, retorna el drama, semblant a ell mateix i sintetitzant les arts. Però quan, en un interval de la magna representació, pugen a un entaulat el cec i el coix, és com si diguessin: nosaltres no retornem, perquè ja hi érem. Sempre hi hem estat. I el poble viu la simultaneïtat dels decorats i els fets escènics. Tota la ciutat, amenaçada sempre per mil flagells, ara es torna teatre. Artaud: "Hi ha una poesia dels sentits, com hi ha una poesia del llenguatge".
El cel, l'infern. Voleia un pergamí.
Dotze figures amb caretes vermelles i negres.
Quatre grans engranatges i una columna de ferro
que aguanta la noia lluminosa. Arbreda
falsa. Serpent, i una olor d'humitat sota arcades.
Truquen els empestats i la nau immensa ressona.
Per això diu algú: meditem, contemplem,
sense negar-nos a l'acció conjunta.
Els bufons fan sonar cascavells i colpegen els bombos
tot cridant: esmoleu els sentits!