... el teatre "de la convenció" posarà l'escena al 
          nivell de la platea, i recolzant la dicció i el movi-
          ment dels actors sobre el ritme, activarà el re-
          naixement de la dansa. En aquest teatre, la pa-
          raula es transformarà fàcilment en un crit me-
          lòdic, en un silenci melòdic.
                                                   V. E. MEIERHOLD,
                                             El teatre de la convenció

Quan l'actor diu: "és un palau meravellós", quin palau... meravellós podríem construir que igualés el que la paraula de l'actor construeix dins la nostra ment? I no era ja així dins els teatres del Globus i La Rosa al Londres elisabetià? Per què parlar d'una "nova convenció" quan ha calgut restituir al teatre allò que és seu? Potser sí que va anar bé imaginar una quarta paret invisible per poder-la tornar a enderrocar amb tota mena d'eines. I la nova convenció esdevé aleshores un fet realment nou: el poeta i el mim s'hi donen la mà sota l'esguard vigilant del pintor i el músic. I tornen a acostar-se els funàmbuls. L'amor és una pinzellada vermella en el rostre que hi ha al davant.  La mort és un silenci entre dos mots pronunciats per un cec. El desamor és una llarga nota de violí. Hamlet es mou entre altíssims panys de paravents que figuren els murs d'Elsinor. I cada gest davant el públic intenta una nova convenció.

No deixar d'absorbir, cal tenir-ho present,
perquè no tot aboca en la paraula
sinó potser en la sensació pura, i els perfums
ara van de l'escena a la gran sala.
Retorn al primigeni i a la saviesa
de l'efímer. El vent eixuga llàgrimes
dels parracs de Pierrot estesos entremig
d'altes palmeres d'allò més insòlites.
Tots els perfums per al desig suprem.
Tots els rompiments per ser o el no ser.