En lo temps que el rei Perico  
                             residia en Collbató 
                             l'any que Maricastanya  
                             inventà el «re, mi, fa, sol», 
                             quan les bèsties parlaven  
                             (si bé encara en parlen prou)  
                             i, desafiats, cantaren  
                             un ase i un rossinyol, 
                             en aquella edat florida  
                             que la nomenaven de or  
                             (de qué ja no gosam ara,  
                             perqué el ferro s'ho ha pres tot), 
                             ací s'era un famós rei  
                             que fonc de Acala senyor,  
                             se nomenava Acrísio,  
                             del llinatge de Antenor. 
                             Tingué aquest rei una filla, 
                             a qui lo Cel va fer dot 
                             del millor de ses belleses 
                             i de ses gràcies la flor: 
                             lo ros color dels cabells  
                             desmentia al mateix or,  
                             i el resplandor de sa cara  
                             privava de llum al Sol; 
                             les galtes, llavis i dents, 
                             grana, coral, perles són: 
                             lo front és plata brunyida;  
                             les celles són ares de Amor. 
                             Lo pare, vent de sa filla  
                             tanta hermosura, ab temor,  
                             volgué llevar lo perill  
                             per assegurar lo vol: 
                             Tancà-la dins una torre,  
                             recelós de algun bon jorn,  
                             i en ella la hermosa Dánae,  
                             lliberta, estava en presó. 
                             Però lo rapaç inquiet  
                             que mai concedeix perdons  
                             féu que lo major dels déus  
                             d'ella es prendàs, no sé com. 
                             Véurer-la en extrem desitja;  
                             véu-la i restà fet un boig,  
                             i ab desig de conquistar-la  
                             jamai trobava repòs. 
                             En pluja de or convertit, 
                             en ses faldes prengué port,  
                             que per ablanir esquives  
                             esta és la forma millor. 
                             Tornà a prèndrer sa figura  
                             posà-lo-hi ab raó: 
                             Volen dir les males llengües  
                             que hi dormí un vespre o dos. 
                             Si és així, jo no m'hi meto;  
                             sols sé que ho conta Nasó,  
                             que, com tenia llarg nas,  
                             ne degué olorar quelcom. 
                             Lo que jo sé, que li féu  
                             dintre del ventre un gran bony;  
                             diuen alguns fou prenyat: 
                             pogué ser opilació. 
                             Si al cumplir-se los nou mesos  
                             jo m'hi fos trobat entorn,  
                             me fóra informat del cas 
                             i sabria lo que fonc; 
                             però, com no m'hi trobí, 
                             no puc donar-ne raó. 
                             Tothom se'n pens lo que vulla 
                             que lo mateix me faç jo.