Sarna i polls cria lo cabell dorat, 
lleganyes cria l’ull que és més cristós 
i, en lo nas del rostre més hermós, 
lo moc, que és verd i negre, està encollat;

lo llavi del clavell més colorat 
és pudent a vegades i asquerós 
i la mà hermosa i blanca és molt fereós 
que al cul de sa senyora haja arribat;

d’aquest món lo cony millor se’l veu pixar, 
està a dos dits del cul, habita i mora, 
del trassero polit ix merda pura

que, a la bellesa, fea sol deixar: 
est és lo muladar que us enamora? 
Jo me cago en l’amor i en sa hermosura! 
 

*

Bella com un serafí 
és la minyona que ador; 
mes si li dic mon amor, 
respon: -Xo, ruc, per ací.

Un ase treia a pastura 
per la vora d'un torrent 
que amb son cristall transparent 
de tal disbarat murmura.

-Ara veig quanta ventura 
los ases ténen -diguí. 
I ella, amb esmalt carmesí 
sos lliris purs retocant, 
al ase ditxós mirant, 
respon: -Xo, ruc, per ací. 
 

*

De tots los pans que ha posats 
en la sua taula Amor, 
sens dubte que és lo millor 
Cecília de Florejats.

Dom de farina de roses 
i de puríssima llet 
aquest pa tan bell s'és fet, 
d'aquí es segueixen mil coses:

una és que per a menjar-lo, 
com lo seu tendror és tal, 
mossegar-lo gens no cal, 
sinó amb los llavis tocar-lo.

En tot ventura ha tingut 
est pa, com en ell se veu; 
i així és ben cert que no es féu, 
a l'enfornar, geperut.

I, per a què el conegués, 
posà-li Amor per senyal 
entre dos grans de coral 
vint-i-nou perles o més; 

i, perquè prengués saó, 
un petit tall li donà, 
i tan delicat anà  
que cobert restà el ronyó.

Amb tot això, reisqué 
perfetament assaonat, 
i qui los ulls li ha mirat 
pot asseguarar-se'n bé.

Quinze anys haurà que es pastà 
i, amb tot, 'vui està tan fresc 
que encara no hi ha qui el llesc, 
si bé qui ho desitja hi ha!

Així a florir-se vingué, 
emperò és la floridura 
flor de tan bella hermosura 
que això és lo millor que té.

Pa de companya no és, 
sinó tan bell i extremat 
que fins 'vui no s'ha trobat 
qui menjar-lo meresqués,

bé que finalment ja es veu 
que a algú lo hauran de dar 
perquè no es vinga a gastar 
en ell la gràcia de Déu;

mes, que venturós serà 
(semidéu, se podrà dir) 
aquell que es veurà elegir 
entre tants llépols com hi ha!

I, com est pa singular 
sens dubte del Cel vingué, 
com en la Terra caigué 
tots lo voldrien besar.

És tan raro i exquisit 
que, amb tot que encara és sencer, 
son vint (sense lo primer) 
los que se n'han mort d'enfit.

Oh, Déu!, qui en pogués tastar 
tan solament una mica! 
És ben cert que al cor se fica 
la d'aquest pa singular!

Qui donàs en refetor 
est pa sol a trenta frares, 
jo assegur que los bons pares 
farien festa major.

Però Déu així no ho vol, 
que, encara que un any i un dia 
per un convent bastaria, 
un se l'ha de menjar, sol,

i més altra cosa hi ha: 
que, en tant que li dur la vida, 
pretén passar-la complida 
solament amb aquest pa;

que és tal la sua virtut 
que en mirar-lo solament 
dóna força i causa augment 
als qui tal sort han tingut,

perquè és un pa dels més grans: 
tant, que en tres sacs junts no cap, 
puix que de l'un trau lo cap 
i als altres obren les mans.

Diuen que és pa i ganivet 
berenar de jove sastre; 
no em vingués altre desastre, 
si a mi d'aquest pa em fos tret!

Si en la Canonja donassen 
d'esta manera de pans, 
a fe que los capellans 
tan males nits no passassen.

Saborós és lo flaisà, 
delicat lo francolí, 
i extremadíssim bocí 
és lo capó casolà:

menge quisvulla estos plats, 
i jo, sobre dos sopetes 
d'aquest pa delicat fetes, 
un parell d'ous escumats.