La poesia és
un sistema de miralls
giratoris, lliscant amb harmonia,
desplaçant llums i ombres al provador: per què
el vidre esmerilat? Com parlant –de conversa
amb les tovalles i música suau- jo et diria, estimada,
que aquest reflex, o l’altre, és el poema,
o n’és un dels aspectes: hi ha un poema possible
sobre la duquessa morta a Ekaterinenburg,
i quan es mou el sol vermell a les finestres, jo recordo
els seus ulls blaus... No ho sé, n’he passat tantes, d’hores,
als trens de nit, tot llegint novel.les  policíaques
(sols a la casa buida, obríem els armaris),
i una nit, anant cap a Berna, dos homes es besaren al meu departament
perquè era buit, o jo dormia, o era fosc
(una mà cercà l’altra, un cos l’altre)
               i ara gira el cristall
i amaga aquest aspecte: el real i el fictici,
la convenció, és a dir, i les coses viscudes,
l’experiència de la llum als boscos hivernals,
la dificultat de posar coherència –és un joc de miralls-,
els actes que envaeixen velles fotografies,
el groc, la lepra el rovell i la molsa que esborren les imatges,
el quitrà que empastifa els rostres dels nois amb canotier,
tot allò que una tarda morí amb les bicicletes,
cromats vermells colgats a les cisternes,
a càmera lenta els cossos (a l’espai, com al temps) sota les aigües.
(Ofuscat com el fons d’un mirall que es trencava, el provador
és l’eix d’aquest poema)