Aquest és lo "Desconhort" que mestre Ramon Llull féu en sa vellesa, com viu que lo Papa ne los altres senyors del món, no volgueren metre orde en convertir los infeels, segons que ell los requerí moltes e diverses vegades.

     I 
Déus, ab vostra vertut començ est desconhort, 
lo qual faç en xantant, per ço que me’n conhort, 
e que ab ell reconte lo falliment e el tort 
que hom fa envers vós qui ens jutjats en a mort. 
E on mais mi conhort, e menys hai lo cors fort, 
car d'ira e dolor fa mon coratge port, 
per què el conhort retorna en molt greu desconhort 
e per aiçò estaig en treball e en deport, 
e no hai null amic qui negú gauig m'aport, 
mas tan solament vós, per què eu lo faix en port 
en caent e en llevant e són çai en tal sort 
que res no veig ni auig d’on me venga confort.

     II 
Can fui gran e sentí del món sa vanitat 
comencé a far mal e entré en pecat, 
oblidant Déus gloriós, siguent carnalitat; 
mas plac a Jesucrist per sa gran pietat 
que es presentà a mi cinc vets crucifigat 
per ço que el remembràs e en fos enamorat 
tan fort que eu tractàs com ell fos preïcat 
per tot lo món, e que fos dita veritat 
de la sua Trinitat, e com fo encarnat: 
que res als no amé mas que ell fos honrat, 
e adoncs comencé com lo servís de grat.

     III 
Can pris a consirar del món son estament, 
com paucs són cristians e molt li descreent, 
adoncs en mon coratge hac tal concebiment 
que anàs a prelats e a reis eixament, 
e a religioses per tal ordenament, 
que se'n seguís passatge, e tal preïcament 
que ab ferre e fust e ab ver argument 
se donàs de nostra fe tan gran exalçament 
que els infeels venguessen a convertiment. 
Ez eu aiçò tractant trenta anys ha verament 
no ho hai pogut obtenir, per què n'estai dolent, 
tant que en plore sovent e en són en llanguiment.

     IV 
Dementre que en així estava en tristor 
e consirava sovent la gran deshonor 
que Déus pren en lo món per sofratxa d’amor, 
com a home irat qui fuig a mal senyor 
me n'ané en un boscatge on estava en plor 
tan fort desconhortat, que el cor n'era en dolor; 
mas per ço car plorava hi sentia dolçor 
e car a Déu parlava feent a ell clamor, 
adoncs can lo requeren en tractar sa honor, 
car si mais los donava d'ajuda e favor 
tost convertirien lo món a sa valor.

     V 
En així eu estant en melancolia 
esgardé e vi un hom qui venia, 
un bastó en sa ma, e gran barba havia, 
e en son dos cilici, e qui pauc vestia: 
segons son captener eremità paria. 
E can fo pres de mi dix-me què havia 
ni lo dol que eu menava, e d'on me venia 
ni si ell en res ajudar-me podia, 
ez eu respós-li que tal ira sentia 
que per ell ni per altre no em consolaria, 
car segons que hom perd creix la fellonia: 
-Ço que eu hai perdut e dir-ho qui ho poria?-

     VIII 
Encara us dic que port una Art general 
que novament és dada per do espiritual 
per qui hom pot saber tota re natural, 
segons que enteniment ateny lo sensual. 
A dret e a medicina e a tot saber val 
e a teologia, la qual m'és mais coral, 
e a soure qüestions nulla art tant no val, 
e a destruir errors per raó natural, 
e tenc-la per perduda car quaix a hom no en cal; 
per què eu en planc e en plor e n'hai ira mortal 
car null hom qui perdés tan preciós cabal 
no poria haver mais gauig de re eternal.-

     IX 
-Ramon, si vós faits ço que a vós se cové 
en procurar honor a Déu e a faire gran bé 
e no sots escoltat ni ajuda no us ve 
d’aquells qui n'han poder, per tot ço no és cové  
que siats despagats, car Déus qui tot ho ve 
vos n'ha aitant de grat com si es complís de se 
tot ço que demanats, car hom qui bé es capté 
en tractar sa honor, aconsegueix en se 
mèrit, esmende e do, pietat e mercè; 
per què fa gran pecat qui en son cor reté 
ira ni desconhort faent a Déus a ell bé 
qui es concorda amb gauig, esperança e fe.

     XIV 
N'eremità, vós vejats si eu són ociós 
en tractar públic bé de justs e pecadós, 
car muller n'hai lleixada, fills e possessiós 
e trenta anys n’hai estat en treball e llangors, 
e cinc vets a la Cort ab mes messiós 
n'hai estat, e encara a los Preïcadors 
a tres capítols generals, e a los Menors 
altres tres generals capítols; e si vós 
sabíets què n'hai dit a reis e a senyors 
ni com hai treballat, no seríets dubtós  
en mi que sia estat en est fait pereós, 
ans m'hauríets pietat si sots hom piadós.-

     XVII 
-Ramon, home avar can vol negú fait far 
ço que volria no ho sap acabar; 
on si vós sots avar e no volets donar 
del vostre, per ço que Déus poguéssets honrar, 
de vostre cobeetat vos deuríets clamar, 
car ella vos empatxa el bo fait procurar. 
O si dar no podets, paupertat pot estar 
contra vostre negoci, e deuríets pensar 
que els senyors mais se clinen per donar que pregar 
a los precs que hom los fa; per què us vull consellar 
que, si donar podets, pensats tost de l'anar 
car per donar porets tota res acabar.-

     XVIII 
-N’eremità, cert siats que anc mais cobeïtat 
de deners ni d’honor a mon coratge plac, 
e en aquest negoci de mon patrimonat 
hai tota hora despès e n'hai tan llarguejat 
que li meu infant n’estan en paupertat; 
per què d'avarícia no em tem ésser reptat 
ni donar eu no pusc a los hòmens, de grat,  
car no só home ric ni senyor de ciutat, 
per què de ço d’on m'encolpats m’hajats excusat; 
ans si eu fos senyor d’emperi e regnat 
tant del meu hi donara tro que fos acabat, 
mas home qui pauc dóna no és bé escoltat.-

     XXV 
-Ramon, si hom pogués demostrar nostra fe 
hom ne perdria mèrit, e per ço no es cové 
que es pusca demostrar, pus que se'n perdés bé; 
car en perdre lo bé fora lo mal, de se, 
causa al demostrar qui contra el mèrit ve 
lo qual hom ha per creure veritat que no es ve 
per força d’argument, mas solament per fe, 
encara que l'entendre humà gens no conté  
tota la veritat de Déu que infinida es manté 
tant, que causa finida tota ella no té; 
per què vostra rasó no par que valla re; 
e, car no us consolats, faits ço que descové.-

     XXX 
-N’ermità, en tots temps ama Déus veritat 
e vol ésser per home conegut e amat, 
e per ço en tots temps ha home llibertat 
en far bé e no mal, e seria forçat 
si en aquest temps en qui som no havia potestat 
en tractar honrament a Déu, e caritat 
a son proixme a veer; per què eu no són pagat 
de ço que dit havets, e havets gran pecat 
en ço que afermats, que tot hom és lligat 
en est temps, on no pot convertir li errat, 
ni per Déu no pot ésser a sa honor ajudat; 
per què en lo vostre parlar estaig desconsolat.-

     XXXV 
Ramon s'enfelloní, e no volia ausir 
l'ermità qui el pregava com se degués jaquir 
del dol que menava, e començà a dir: 
-Senyor Déus gloriós! ¿ha el món tal martir 
com aquest que sostenc con tu no pusc servir 
car no hai qui m’ajut com pusca romanir 
esta Art que m’has dada d’on tant de bé es pot seguir, 
la qual tem que sia perduda aprés lo meu fenir? 
Car null hom no la sap bé segons mon albir, 
ni eu no pusc forçar null hom d’ella ausir. 
Ah las! si ella es perd, a tu què porai dir 
qui la m’has donada per ella enantir?-

     L 
-Ramon, a mi no par siats home pacient 
per ço car per re no volets haver consolament; 
e ¿com no membrats Job que hac tan perdiment 
e qui en sa persona sofrí tant de turment 
e esdevenc si paubre que no hac nient? 
Emperò consolà’s, e vós per re vivent 
no us volets consolar, e estats sanament, 
e havets heretat, deners e vestiment, 
infants e d'altres causes d'on hom ha pagament; 
e cor a Déu no plau home impacient 
no sosté que per vós venga a compliment 
lo seu fait que menats, ni haja honrament.-

     LI 
-N'ermità, no és molt si hom és desconsolat 
en perdre infants, diners e heretat 
e en estar malaute pus que a Déus ve de grat; 
mais ¿qui es pot consolar que Déus sia oblidat, 
menyspreat, blastomat e tam fort ignorat 
com de tot ço sia Déus fortment despagat? 
Encara ¿qué no sabets com eu soi menyspreat 
per Déu, tantes vets maldit e blastomat, 
e en perill de mort e per barba tirat, 
e per vertut de Déu pacient són estat? 
mas que Déus en lo món sia tam pauc amat 
no és hom en lo món qui me'n feés conhortat.-

     LIV 
-Ramon, qual és lo fait que vós tant desirats 
per lo qual en lo món fos Déus tan fort honrats? 
Car poria ésser que en lo fait no siats 
e que altre sia lo fait que vós no procurats, 
per lo qual lo món sia a bona fi menats; 
car si altre és lo fait, per nient treballats, 
e poríets treballar si mil ans viviats 
que ja vós no venríets a ço que volriats 
car hom no pot complir fait on és desviats. 
Per què us prec que lo fait clarament me digats 
e que ambdós vejam si el fait on vós estats 
és aquell per què Déus pot ésser mais amats.-

     LV 
-N'ermità, la manera con Déus fos mais amat 
ja la vos hai contada, si bé no havets membrat, 
ço és que el Papa hagués mant home lletrat 
qui desiràs per Jesús ésser marturiat 
per ço que per tot lo món fos entès e honrat, 
e que nascú llenguatge fos mostrat, 
segons que a Miramar ha estat ordenat, 
-e haja'n conciència qui ho ha afollat!-, 
encara que al passatge fos lo deè donat 
de tot quant posseeixen li clergue e el prelat, 
e que açò tant duràs tro que fos conquistat 
lo Sepulcre; e d'aiçò llibre n’hai ordenat.

    LIX 
-N'ermità, eu són las d'aquest fait amenar 
en la Cort, pus no hi puis nulla res acabar; 
e si vos volíets en la Cort procurar 
aquest fait de Jesús e vostre poder far 
en la Cort llongament, bé poria estar 
que el fait vengués a fi, si us volien escoltar 
lo Papa e els cardenals, sinó que quaix joglar 
vos feiéssets en la Cort e los Cent noms cantar,  
los quals hai faits de Déu, e posats en rimar, 
per ço que els hi cantàs e parlàs sens dubtar; 
mas no n'hai de consell per ço que menysprear 
no faça los meus llibres que Déus m'ha faits trobar.-

     LXI 
-N'ermità eu prepòs als sarraïns tornar 
per ço que a la fe los pusca aportar; 
on vaig sens paor de mort, que fa pus greu portar 
que vergonya sofrir per Jesucrist honrar, 
lo qual en res no tem, ans la deu hom amar. 
Mas per ço que ma Art no faça menysprear 
en tenir la manera que ténon li joglar, 
encara que en altre lloc creu mais de bé far, 
per què no prepòs ara a Cort retornar; 
e car vós tan fortment me volets encolpar, 
pot ésser que ho façats per vós a excusar 
a venir a la Cort, per què ho lleixem estar.-

     LXII 
Penedi's l’ermità car hac Ramon reprès 
e dix-li que per ço que ab ell en Cort estegués 
l'havia tan fortment en així escomès. 
-Ramon ?dix l'ermità-, dos ans prepòs o tres 
a estar en la Cort sotsposat, que no res 
hi faça, mas après prepòs que eu tengués 
per lo món ça e lla, a prelats e marquès, 
religioses e reis, e fer ço que pogués 
en menar aquest fait que m'havets escomès, 
mas volria que en mon lloc altre en Cort estegués 
e que en així un tal cercle se'n feés 
tro que aquest fait en la Cort se presés.-

     LXVI 
L'ermità e Ramon preseren comiat 
e ambdós en plorant se són baisat e abraçat, 
e cascú dix a l'altre que a Déu fos comanat 
e en oració l'u per l'autre membrat. 
Al partir s'esguardaren ab molt gran caritat, 
pietat e dolor, cascú agenollat, 
e cascú senyà l'altre e hac agraciat. 
La un se partí de l'altre ab mant sospir gitat 
car mais no preposaven que fossen assemblat 
en est món, mas en l'altre, si a Déus ve de grat. 
E can cascú de l'altre se fo un petit llunyat 
tantost fo l'un per l'altre molt fortment desirat.

     LXIX 
Fenit en lo Desconhort que Ramon ha escrit, 
en lo qual l'ordenament del món ha dit, 
e en rimes posat, per ço que no s’oblit, 
car poria ésser que molt home ardit 
se meta en lo fait, tro que sia complit 
ço que ha Ramon al Papa requerit. 
Car si per lo Papa lo fait és establit 
e que los cardenals hi hagen consentit 
poran ésser del món tot li mal departit, 
e tot lo món serà a Déu tan abellit 
que a la fe romana no serà contradit. 
Aquest Desconhort coman al Sant Espirit.- 
                                                        Amén.

     Aquest “Desconhort” fo fet en la cort de Roma, e canta’s en lo so de Berart.