A la vora de l’estany
          de la muntanya
va filant son fus d’argent
          la dona d’aigua.

     La filosa, la té al cel,
          i el fil no manca,
que per fil enfusa el raig
          de lluna clara.

     La lluna clara entretant
          se guaita en l’aigua
que emmiralla complaent
          sa cara pàl·lida.

     Va cantant el rossinyol
          cançons galanes,
les granotes a compàs
          fan la tornada,

     i l’aloja va filant
          son fil de plata
per teixir-se un vel d’estiu
          per tantes ànimes.

     Com la lluna no en sap res,
          somriu mirant-se,
però van minvant sos raigs
          cada vesprada.

     Quan els hi ha robats ja tots
          la dona d’aigua,
la lluna d’estel a estel
          més raigs demana.