La terra és tota un fangar,
xiula el vent i els núvols ploren.
Soleta i amb aquest temps,
¿on vas pel món, pobra noia?
¿On és el teu pare? -¡És mort!
-¿I ta mare on és? -¡És morta!
-¿On tens la casa? -¡No en tinc!
Bé en tenia i era nostra,
però uns homes han vingut
i a empentes me n'han tret fora.
Parlaven d'un mode estrany,
que no els entenia gota;
han robat lo que han volgut;
han calat foc a les portes.
La nostra casa ha cremat,
-qui diu la nostra diu totes...:
¡no els havíem fet cap mal,
ni jo ni ningú del poble!
-¿I ara on vas? -¡On Déu dirà!
Darrera meu tiren bombes...
¡Vaig endavant..., endavant!...
¡Bé deuré trobar, potser,
alguna ànima pietosa
que em doni un bocí de pa
i em deixi escalfar una estona.
Si em moro al mig del camí,
tampoc hi perdré gran cosa...:
el pare ha mort al combat...;
la mare ha mort de vergonya!...
En el món ja no hi tinc res,
ni pares, ni llar, ni poble...,
ni en el cel potser tampoc
ja que Déu ens abandona.