Desolació i horror. Mira allà on vulguis,
no veuràs més que sang i foc i cendra,
devastació en els camps, runa en les viles,
arreu la mort segant per mà de l'home.
No sentiràs, arreu, més que un horrible
terrabastall de guerra, rugits d'odi,
bramular de canons, esclat d'obusos,
           espetecs de metralla,
planys de ferits, raneres d'agonia,
sanglots de mares i orfenets i viudes.
Tot és camp de batalla: el mar, la terra, 
fins lo més pur i lo més lliure, ¡l'aire!
¿Qui pot donar-se per segur en tal hora?
¿El poderós monarca en el seu tron,
el pobre boscater en sa cabana,
els morts en el fossar, Déu en el temple?...
¡Temples, cabanes i palaus, tot branda,
tot s'estremeix sota el flagell del monstre,
          tot flameja i s'enruna!

¿Què has fet, Humanitat? ¿T'has tornat folla
que així renegues de ta pròpia vida?...
¿Què s'han fet els grans mots de pau, justícia,
germanor i llibertat, que proclamaves
amb sacrosant orgull i amb veu potent
segle darrera segle... i transmeties
als fills dels fills com gloriosa ensenya?
¿Eren paraules sols, paraules buides
que s'ha emportat una alenada d'aire
com volves d'escardot?... I als pobres òrfens
que, abandonats avui, sens llar ni pàtria, 
erts de terror, de fred i fam sangloten,
¿qui els parlarà d'amor? ¿Quina paraula
hauran après a murmurar sos llavis?
Una només, una entre totes: ¡Odi!
"¡Odi!", diran llurs cors, demà quan preguin 
pels pares morts, que mai sabran on jeuen;
"¡Odi!", diran en recordar la pàtria 
que els ha estat infamement robada;
"¡Odi!", diran llurs ulls, portant a dintre
l'imborrable visió de la matança;
"¡Odi!", diran llurs mans, en tant que provin
d'alçar sobre la runa una llar nova.
I "¡Odi!", diran llurs peus en enfonsar-se
en el fang dels camins... ¡I el fang encara 
vegin pastat amb sang!... ¡Odi, sols odi!
¡Aquí la tens, oh Humanitat, l'herència
que deixes als teus fills, els infants d'ara,
els homes de demà!... ¡Quant més valia
no haver-los engendrat!... ¡Mil cops ditxosos 
els que ha engolit la terra, i més encara
els que mai naixeran de semblant mare!

I vosaltres, els grans, els poderosos,
els àrbitres del món, pastors de pobles,
i que els pobles porteu a l'extermini,
¿sou pastors o sou llops? ¿Creieu, tal volta,
que el Destí us ha fet do de béns i vides
com al nin inconscient fa do una mare
          d'una joguina frèvola
perquè hi jugui a gratcient i en faci trossos?
          Vosaltres, folls i hidròpics
conqueridors, ¿no heu fullejat la història?
Passa el conqueridor: s'enlaira un dia,
coronat de llorer, sobre cadàvers.
          Però els llorers s'esfullen;
de la carn morta se'n nodreix la terra.
          I el conqueridor passa:
cosit a punyalades, roda Cèsar;
fermat, com una fera, en una roca,
Bonapart, oblidat, mor de migrança...
          Però Cèsar no és Roma,
ni és França Bonapart. Moren els dèspotes;
els pobles, mai. Els pobles, sols, perduren.
          ¿Què resta de vostra obra?
          ¿Què resta de vosaltres?
Un nom tacat de sang, que escriu la història
com un símbol d'horror. És vostra glòria.

Benaurat entre tots serà aquell dia
en què si un ambiciós li crida al poble:
"¡Sus, a matar i morir! ¡Sus, a la guerra!",
el poble respondrà: "La guerra és morta;
la raça de Caïm és ja extingida.
¡Visca la Humanitat! ¡Visca la Vida!"