Em commou més aquell teu últim bes als llavis,
als meus llavis immòbils, aquell teu últim bes,
l’últim, abans de marxar, mentre em miraves
i l’ànima se’m tornava cristall de bohèmia,
se m’esquerdava de tel glaçat,
vibrava amb un soroll de naixement,
i la veu em patia –tan prima, tan neta-,
per aquella esquerda sanguinolenta de dia,
intentant néixer, des del tot cap a la fi,
obrint-se pas des d’un instant petit,
empenyent des de la pell i l’os cap a
un món
més vast,
més infinit
-saliva i dents-,
part del silenci més fosc.