Vull dir la gran vulgaritat. Nosaltres 
som prou bé els que passam. El temps no passa! 
Però ens fuig de les mans, no té agafada, 
tant si és aspre com dolç, tant si l’amoixes 
com si l'insultes i li escups la mala 
bava al seu rostre. És dur el temps, alena 
pausadament i tu amb delit t'hi arrambes 
—t'arrambes a l'amor, al mot que estimes— 
creient-lo blan i dúctil com la llana, 
i somrius i li allargues la mà tèbia 
per a, oferir-li tot el teu, i penses: 
"Quin moment més feliç. La vida és bella; 
llancem els ploraners a la seva ombra 
perquè llur plorar etern no ens emmatzini 
el goig de cada dia!" Però alhora 
sents que et baten els polsos i que cada 
bategada és un clau que et marca els caires 
a la pell i a la ment. El meu bolígraf 
ha començat a vessunyar el seu greuge 
i alenava qualcú que, a l'hora d'ara, 
ja és cadàver i jeu, i altres el ploren 
o el blasmen asprament perquè no els deixa 
ni un bri de fil, ni un llit per a morir-s'hi... 
Encar més: tots nosaltres som la imatge 
del temps. Dins barrioles de carn blava 
corre la sang. ¿Podríeu deturar-la?, 
oh mans irades! Corre cada dia 
per les mateixes torrenteres, banya 
els codolars d'antany. Sols quan s’aturi 
la vermella corrent, quan ja no hi hagi 
homes al món, llavors la boca negra 
del caos cantarà el triomf de l'home 
que haurà sabut escanyar el temps. De sobte 
Tèlemos s'alça com un brau, les banyes 
fetes de llum i passió i em canta 
amb la veu seva de terrissa cuita, 
d'aquesta que es cogué per a les fosses. 
—"Tu vols aprofitar la sang, a voltes, 
i et dius: —Encara hi sóc a temps.— Voldries 
fondre't d’amor. L'amor és posar fites 
a la corrent i a tu ja et fita Ulisses 
amb l'estaca roent. Tu ja congries 
el crit que llançaràs quan la pupil·la 
se't cremi fins l'arrel. Ja cal que cerquis 
un pigall perquè et meni dins la fosca". 

                                                                      1962