Triste objet où des dieux triomphe la colère, 
     et qui méconnoitroit l'oeil même de son père. 
                          Racine

Ací só. Tots m'anomenen 
l'Escapçat de can Medir. 
Si adés era famós lladre 
ho só avui tant com ahir. 
Calo foc a les pallisses, 
traginers m'escau d'occir 
i saquejo les capelles, 
que això encara és més roí. 
I quan, las i sol, arribo 
al meu bosc sense camí, 
deixo el cap sobre una pedra, 
car no tinc altre coixí. 
Els estels van apagant-se 
mentre neix el verd del pi, 
i aleshores se'm presenta 
la visió que us vull dir. 
Ja davalla l'Àngel negre 
tot clamant: -ve-te'm ací! 
Se m'acara i amb veu fosca 
sol parlar-me sempre així: 
-Tots els homes t'anoemen 
l'Escapçat de can Medir. 
Déu et féu a imatge seva 
i ara ets com un bot de vi. 
T'he fet lladre, t'he fet lladre, 
t'he fet lladre i assassí, 
el terror de la contrada 
que a tots dóna mal dormir. 
En dos trossos, en dos trossos, 
el teu ésser vaig partir. 
Ja no ets home i en ta vida 
no ho podràs esdevenir. 
Després calla, i rera una ala 
el seu cap vol escondir 
per estrafer la parença 
que em donà el cop del botxí. 
Aleshores semblants coses 
acostuma d'afegir: 
-Demà escanyaràs un frare, 
aquell que de bon matí 
sol anar a la Font del Roure 
d'amagat a beure vi. 
Escomet-lo a la impensada, 
que no es pugui penedir 
de la seva malifeta 
amb la dona del veí. 
Quan el vegis sense vida 
pren-lo i penja'l dalt d'un pi 
per exemple i vilipendi 
de la gent del Monestir.

Vull plorar, però no ploro 
car els ulls són lluny de mi; 
vull parlar, mes no tinc llengua, 
vull, què vull sinó morir? 
Mon esguard des de la testa 
em recorda el meu destí. 
Per mos crims van escapçar-me 
a la plaça de Robí.

Per tants crims no sóc un home 
i el diable em cal servir 
amb mon cap sota l'aixella, 
tristament fins a la fi.