Mossèn Enric va ser un mal capellà, 
veritat inconcusa, 
planeta previsible. 
La culpa no fou seva! 
L’avi el deixà tan ric com el mateix hereu 
per tal que fos la providència 
dels germans o germanes poc sortosos: 
va ser una providència 
sorda, cega i guita! 
Hauria estat bon pare de família? 
La mare així ens ho deia, 
bé que la seva flaca, 
ultra els diners, eren les dones; 
en aquest segon punt fou coratjós 
i un peoner, cal dir-ho.  
Ja mort l’avi 
mudava tot sovint de majordona 
fins que en trobà un parell de prou xamoses 
tan ben plantades com desaprensives, 
l’una morena i l’altra rossa, 
un ali de sarsuela! 
Arrepapat entremig d’elles, 
amb carretel.la descoberta, 
transitava sovint per la ciutat. 
“Escàndol i vergonya!” feia l’àvia 
i els meus pares, 
i amb ells tots els parents, 
gent púdica i beguina 
i en part molt ressentida 
en veure que la font de l’oncle 
es desviava de la germandat 
i de la nebodalla. 
I acudiren al bisbe 
per tal que li parés els peus 
o el que calgués parar-li. 
Però el prelat, 
còmode i diplomàtic, argüia: 
“Mossèn Enric fa força almoines. 
Potser són males llengües...”

[...]

L’àvia, anys després, 
caigué greument malalta 
a la casa pairal de Castellar. 
Una agonia cançonera, 
setmanes i setmanes, 
la postrà al llit, tranquil.la, 
però a penes lúcida. 
Temps de verema, el pare era a les vinyes 
i arribà l’oncle amb la tartana nova; 
i el tartaner era un pinxo,  
potser mig alcavot, 
caninament afecte a l’amo. 
El reverend entrà a la cambra, 
amb una excusa n’allunyà la Rosa, 
vella i fidel serventa, 
i sigil.losament tractà de fer-se seves 
les claus de la malalta, 
que ella guardava a la tauleta.  
Eren les claus sagrades dels armaris 
de ciutat on l’àvia 
escondia entre roba adotzenada 
els seus tresors en joies,  
monedes d’or, els títols 
de deute de l’Estat. 
Ell ja obria el calaix, però de sobte 
la dama es deixondí i endevinava 
el brut designi del seu fill, 
a qui d’altres vegades 
ja havia denegat, enèrgica, 
allò que ara intentava de robar-li. 
“Enric, Enric, què fas? 
Les claus són meves! Lladre!” 
I llançà xiscles, crits d’auxili. 
La cambrera i la mare 
prou van sentir-los i també nosaltres 
que tornàvem del bosc. 
Les dues dones 
entren al dormidor, desalenades. 
I en aquest punt arriba el pare. 
Els planys de l’àvia no cessaven. 
L’escena fou vertiginosa. 
Escorregut, surt l’oncle de la cambra; 
per la porta entreoberta la serventa 
treu el cap i exclama: 
“L’he vist com forcejava amb la senyora!” 
D’un cop d’ull el pare 
comprèn el cas i butxaqueja: 
la mà empunya un revòlver 
un Colt empavonat, de poc calibre--, 
ell sempre duia una arma curta o llarga. 
Enfuriat, en fred silenci, 
encanona el germà; 
aquest en fuig cercant una sortida, 
es parapeta rera un moble, 
després hissa 
el nebot de menys pes 
i amb ell es protegia. 
La mare, com cridava! 
“Antonino, no et perdis! 
per Déu i per la Verge!” 
El majordom irromp a l’escenari. 
Home robust i rústec, 
s’abraça al pare per tal de dominar-lo: 
“Serenitat, senyor Antonino!” 
Mentrestant el culpable 
s’escapoleix com una rata, 
sense guants, ni breviari, sense teula, 
cap al carruatge que l’espera, 
cap a la llibertat mal afanyada...