Del passat només es recorda la plenitud d'un present que no volia records i del futur volem, tan sols, la seva presència. ¿Qui, en plena follia, oferirà seny i imprecisió, quan tot el que se li demana és consol? ¿Per què confondre tots els humans en un infern que sols és insatisfacció de la persona? 
Passem les pastures i, a la casa vella i abandonada, escoltem el gloc-gloc de la pluja que regalima de les teulades enrunades; com el nostre amor primerenc l'aigua sona amb ressò gojós en la quietud que el multiplica. D'aquest moment, Airín, en farem furt i anul•lació dels terrenys d'Antígona: no els honors al passat, el mèrit dels morts, sinó la quietud del present sense temps, la roda immòbil on fem l'amor, on ningú no pertany totalment a un temps sencer.