Ara vine, acosta't. 
Aquesta és l'escletxa on el sol, 
indolent, travessa el sostre. 
La llum d'estiu s'escampa arreu 
la cambra closa; la humitat 
rodola fumeral avall 
instaurant la certesa d'un solstici. 
¿Veus? Toca'l. 
Aquest broll que omple roquissers 
i camins de sentors asprives 
és missatger d'una llum 
que no coneix repòs: 
calitja lenta, tènue, coent, sotmesa. 
Allarga els dits. Toca-la. 
S'obre el pensament com la pinyoca 
i fa tancar els lilàs. 
Degoten les fruites 
en un laberint de boira ardent. 
Ara vine, acosta't. 
¿Que no és incerta, l'ombra? 
Acosta't; 
callada, fixa, arrelada als murs, 
als records de l'hivern. 
Acosta't. 
En la nostra humitat creix la fosca, 
s'allargassen les ombres, 
minva el jorn... 
¿És que defalleix, ja, la mort? 
Allarga els dits. Toca-la. 
¿És que no hi ha altra llum més que aquesta? 
Al ràfec, sota els arbres, creiem fugir la vesprada 
però sotgem, asprius, la tornada de l'ombra. 
Saps que ets fidel a la cita.  
Frisa el sol per anar-se'n 
i és cada cop més lluny. 
Com aquesta escletxa de llum 
com aquest desig nostre 
que no coneix repòs.