Vaig com les aus,     quan han perdut lo fill, 
que giravolten     sense haver consol, 
amb crits de sang     alerten son estol 
com si lo món     entrés en gran perill.

E giravolten     sens defalliment 
entorn del lloc     on lo fill han deixat, 
e no els par vera     la veracitat 
perquè els daria     molt major turment.

Des del matí     fins que s'ha post lo jorn, 
amb son rodar     inquieten l'espai, 
diuen que en ells      dolor no es pondrà mai 
puix que mai més     no hauran lo fill entorn.

Sols a la nit,     vençuts per l'enderroc, 
tornen al niu     com a desert castell, 
senten lo cor     de sobte fosc e vell 
e s'adormissen     amb la son del roc.

L'ensentdemà,      amb un volar penós, 
abandonant     lo niu, l'arbre el el riu, 
van a l'encalç      d'un indret més galdós: 
però en cap lloc     lo seu infant no viu.

Així jo vaig,     perdut de mi mateix, 
a mi mateix     cercant-me eternament. 
Mes jo só mut     e mut lo meu lament, 
car gorja endins    lo meu dolor se peix.