''M'estimo a mi perquè sóc jo; 
l'altre també l'estimo així. 
Joia i dolor són simulacres. 
Seny i follia demà es casen.''

>
La caverna
61
/64
La caverna

La mateixa esplanada del quadre anterior, amb llum esclatant, de dia.
L’HOME és tret amb violència de la caverna pels dos guàrdies, que li arrenquen la bena dels ulls i desapareixen immediatament dins la caverna, deixant-lo sol. 

PRIMER TEMPS: la consternació.

La primera impressió que les coses produeixen a l'HOME, en trobar-se sol i llibert, és la d'anorreament. L'HOME s'ajup, com una bèstia atemorida, replegant-se sobre ell mateix.
Pausa.
El segon moviment és la falfiança. L'HOME mira amb recel a totes bandes fins a constatar que està sol.
Després comença a mirar i a palpar la terra i la seva pròpia ombra, que d'antuvi l'espanta.
S'acosta a un estany i mira els objectes que s'hi reflecteixen. S'hi mira ell mateix. Desfà la imatge. Torna a mirar-s'hi.
Mira els objectes circumdants, passant del terror al meravellament.
Finalment, aixeca el cap enlaire, a la llum. Mira el sol. Cau, de nou, fulminat. Torna a alçar-se. Contempla, ara dempeus, la seva ombra allargada. Dirigeix la mirada a les coses i a l'espai, obertament.


SEGON TEMPS: la dansa.

Inici de la dansa: desorientació del cos cap als quatre punts cardinals, fins que fa un gran salt enlaire, que és el primer moviment de la dansa pròpiament dit. Salta una i altra vegada.
El segon moviment de la dansa és el salt amb els passos laterals, cap a una banda i l'altra.
Tercer moviment: giravolta.
Es para en sec, amb els braços estesos. Respira profundament.


TERCER TEMPS: l'exaltació lírica.

Salta i xiscla fins a la convulsió: Oé! Oé!
Crida sense saltar: Oé! Oé! Aó! Aó!
S'aquieta: Ah!
Prova la seva pròpia veu: Aa, Aa, Ee, Ee.


QUART TEMPS: la paraula.

Comença el seu himne, dret, amb els braços estesos. 

Avui tot xiscla.
Avui tot llança alarits d'alegria. 
No sé què crida més en mi:
si aquests ocells
o aquestes flors en els meus ulls,
o aquest perfum de terra molla, que m'entra 
venes endins. 
No sé què crida més en mi:
sento aquests cants vermells i grocs
i m'eixorba el furor d'aquestes flors!
També sóc arbre, i sento,
seota els meus peus,
la saba com treballa per nodrir-me.
I, amb tot, puc caminar, puc desplaçar-me:
d'ací, d'allí, de l'una  banda a l'altra,
sense que les arrels semblin queixar-se.
Ventre matern, oh Terra,
nodreix el teu nou nat,
agombola'l en la teva ampla sina. 
Ventre matern, oh Terra, tot neix de tu;
jo em sé el teu fill, el teu predestinat,
i amb tot,
no sé com m'infantares. 
Veig les herbes, i els arbres, i tot el teu esclat
d'ocells i d'aigües. Però ¿com t'ajuntares
amb el pare, el Sol? ¿Per quin procés tan llarg
heu arribat a concebre'm?
Quan i en quin lloc fou la vostra unió?
No ho sabré mai, si sou tan grans
i sento tantes veus a la vegada.
Tot em parla de tu, oh Pare, oh Sol!
Tot em parla de tu, oh Mare, oh Terra!
Tot em parla de la vostra unió,
d'una abraçada que navega 
pels espais infinits!
Tot esdevé immensurable, si ho miro 
des de mi.
Beneït, oh Pare, oh Sol; beneïda, oh Mare, oh Terra;
beneïda la força que us aferra
 l'un a l'altre.
Per ella jo sóc. Per aquesta força
sóc fort.
Per ella em dreço amunt, com tots els arbres,
i puc pujar més alt que els ocells
i que el cant dels ocells,
amb el meu pensament.
També en mi les arrels deuen ser més pregones!
¿On neixen, d'on arrenquen, perquè jo pugui
volar tan alt?
Oh Pare, oh Sol; oh Mare, oh Terra,
de la vostra abraçada estreta
jo sóc el fruit madur.
¿Quants d'encontres i lluites, i quantes provatures
abans de mi calgueren
perquè jo fos?
No sé res, però us sento
al meu costat.
La vostra resposta és aquesta presència poderosa.
Tu, Pare, al meu damunt,
amb tot el teu esclat.
Tu, Mare, sota meu
amb el teu ventre ofert,
amb la teva pell tendra de carícies
i amb els fills que prodigues
per al meu gaudi, i perquè sóc el vostre privilegiat.
Pare, Mare, amors meus,
doneu-me sempre altres germans,
gaudi dels ulls i de les meves mans. 


 


 


 

[Monòleg del demiürg] (La caverna)

En mi s'uneixen els dos sexes, 
claror d'enigma. 
El bé i el mal en mi es confonen 
i es necessiten. 
Odi i amor són els qui engendren, 
perquè s'estimen i es detesten. 
I vida i mort són aparences.

Estima més, si pots. 
Odia més, si vols. 
Fes bé, fes mal; 
l'un val per l'altre. 
Fes més de bé, fes més de mal, 
fes el que vulguis, però més. 
L'excés és el que compta. 
Tot es contrari a si mateix 
ans que contrari a un altre. 
Tot neix quan mor i mor quan neix 
en aquest espectacle. 
Els sexes no es penetren, 
tampoc no se separen, 
estan units d'arrel 
per alguna altra banda. 
Què és masculí? Què és femení? 
Tot és igual i tot distint.

Si ho endevines tot en mi 
farem un pacte. 
Mira que tendre sóc i fi  
per una banda, 
i que ferotge i angulós 
per aquesta altra. 
Qui mou la guerra entre tots dos? 
El que ens uneix i el que ens separa. 
M'estimo a mi perquè sóc jo; 
l'altre també l'estimo així. 
Joia i dolor són simulacres. 
Seny i follia demà es casen.

Occiràs els teus pares, els fills devoraràs: 
ells et roben la força i són el teu secret. 
Seràs fill dels teus fills i els pares pariràs. 
Naixeràs aleshores, si vols, de tu mateix.

En mi s'uneixen els dos sexes, 

claror d'enigma. 

El bé i el mal en mi es confonen 

i es necessiten. 

Odi i amor són els qui engendren 

perquè s'estimen i es detesten. 

I vida i mort són aparences. 

JOSEP PALAU I FABRE
Les veus del ventríloc, 2001