1. L’altre, entès sempre respecte al jo, cal ser considerat de forma ambivalent: en primer lloc, com a participació de la ficció pròpia, és a dir, l’altre no es constitueix com un enx que s’ogina en jo, però sí com a part d’aquesta ipsitat; en segon lloc, com una entitat productora de ficció confrontada al mateix.
2. La realitat-ficció en la qual el si mateix es configura és diferent a la realitat-ficció de l’altre. Cada individu desenvolupa una visió del món que en cap moment pot ser transferida.
3. És del tot absurd intentar conèixer la totalitat de la ficció de la resta. Tan sols tenim un accés restringit a allò que ell ens mostra.
4. L’individu en no poder sortir dels seus propis límits es troba en soledat davant el món que ha produït. Per una part, no pot exiliar-se de la ficció en la qual ell mateix s’ha abocat, d’altra, no té accés a una ficció externa a ell mateix: així doncs, resta llançat en una solitud existencial.