Siau benvinguts.
L’única pretensió que tinc
és la d’esdevenir eremita,
talment un ferro de foc
o la penombra entre la tenebra.
Gastar els dies en una esglesiola
torrada pel Sol més silvestre
o en un far tocat per l’embat,
encallat en la sublimitat del mar
o en la generositat de la tempesta.
Ramon lo foll a la memòria.

Què més vols?
Mal educat i brut,
beus i puts com un porc.
Totes les planificacions que feres,
igual que el teu idealisme, han fracassat.
Si els altres et suporten i t’escometen,
si et permeten qualsevol cosa, no és sinó
perquè et consideren un tarat o,
en el millor dels casos,
un espècimen perill d’extinció.
Saps quina ha estat la teva sort?
Vares néixer dins el vermell de l’ou
i has caigut amb gràcia a la vida.

Enc que la major part del humans ho neguin,
que hi renunciïn per considerar-ho estantís, passat de moda,
o, tan senzill, per què l’època actual així ho marca,
veig encara molta de teòrica creacionista enrocada,
ben endins, amb dos dits de crosta, en el caparrot del personal.
De què parlo? De l’extinció de l’Homo Sapiens, un altre pic!
Malgrat no ens ha de preocupar, cal tenir, sense menar-li por,
les fites netes, el cervell ben eixermat, sense bordalls, aritja
ni malaltia, car tot el que ara un solqui, demà bo serà. 
De què ens han servit tots els mesos de poca son 
de Darwin, Wallace o, maldament xerri massa, Carbonell? 
Dir que nosaltres just som un més, que no amaguem cap finalitat,
cap ceptre, cap corona, que l’extinció és allò que tenim de real,
que som el preparatiu d’una espècie, de l’Homo Poieticus,
[de la mateixa manera que ho foren
l’Homo habilis, l’Homo erectus,
l’Homo antecessor o l’Homo sexual], 
suscita encara ara una mena de terror,
de bombolles al cul, com agrada dir, que remena tot el cabal.
Per què? Bé saps que ens agradaria ser el fi, la perfecció.
La primera passa per a curar-se,
tingues-ho ben clar,
comença en l’inconscient.

Despulla’t,
fot els peus dins el fang,
en allò que ets, que seràs.
Contempla’t com a Home,
sense altre més ornament,
com a pura existència i,
després, alça el cap,
fixa el ulls als de Déu
i parla.

No perdre l’enravenada,
vet aquí la qüestió.

Fes-ho com vulguis, 
com et passi pels collons,
però torna una animal poètic existent, 
mitòman, sense altra pretensió.

Al·lots! La Poesia és acte,
ben igual que la Religió,
individual, cada un la seva.
Per fer burots en un quartilla
o resar avemaries
sempre hi som a temps.

Ser ateu, ben igual que ser antisistema
[en refereixo amb això, a aquells que es posicionen 
en contra de l’Estat, el sistema econòmic imperant,
en el nostre cas el capitalisme, el sistema educatiu
i, per acabar, a l’entramat dels mitjans de comunicació],
no és més que quelcom necessari per a la curació,
vull dir, per prendre consciència de la realitat
on un, sigui qui sigui, es desenvolupa, serpenteja,
però, en cap moment, has de saber-ho, és la finalitat.
Moure’s dintre de la negativitat d’aquestes dues postures
és gens vital per antonomàsia, dit en altres paraules,
aquell que vol ser Home no pot, en cap moment,
descabdellar el seu quefer dintre d’una negació inacabable.
Vet aquí, el pecat de molts, la majoria,
d’aquells que avui en dia s’apel·len o defineixen
sense moltes més manies, com a esquerrans.
Cal dir que l’esquerranisme 
[és prou interessant veure 
els pensaments o idees de Kaczynski, Unabomber,
terrorista i tronat, sobre aital concepte],
ja bé sigui per moda, mal de ventre o morenes,
avui per avui, voga dins una mena de cercle viciós,
com un peix que es mossega la coa,
sense donar-ne cap ni una, de solució.
Ben conscients de tot aquest caliportal,
panxacontents, foten els dies 
amb qüestions epidèrmiques per a fer bonic.
Al que anàvem,
la negació de l’allò divinal [del sistema, també]
és un punt de reflexió, de tornar sobre un mateix, 
de, com es diu, tocar amb els peus a terra, 
de topar amb una altra partió,
de reconèixer les possibilitats del que significa ser humà.
Llavors, un cop portada la comesa a port, 
primera passa per a la curació,
cal invertir, capgirar o transfigurar aquesta negativitat,
realitzar el que hom diria una negació de la negació,
tot partint d’un acte creatiu espontani i individual.
Ja saps que la idea del superhome, del nounat,
arranca de la desmesura dionisíaca,
de la fortor perpètua, perenne, verge,
aqueixa que no fineix mai.
De l’ase beat que sempre diu que sí
a l’ase esquerrà que sempre diu que no,
has de saber que la diferència és mínima.
El que vull que entenguis:
per romandre en aquesta contrada,
per no cessar mai de ser ateu o antisistema,
més val que malgastis el temps
sembrant gladiols, fent punt mallorquí o
tallant-te les ungles dels peus.

Nietzsche diu:
“tan sols després de la mort de la religió
pot tornar a créixer exuberant la invenció del diví”. 
Talment. Vet aquí el bessó de tota aquesta història.

Per què sovint, freqüentment, ens fa por estar tot sols?
Encara que siguem humans, això vol dir,
que un dia deixéssim el boscatge
per inventar-nos allò que després vam etiquetar de Cultura,
hem de tenir clar que, vulguem o no,
instintivament no som més que animalets.
La por d’entotsolar-nos és una vibració de la nit dels temps.
Pel simple motiu que l’home, 
fisiològicament, és un tarat en tots els sentits
[què tenim de bo? Ni la vista, ni l’olfacte, ni l’oïda,
per collons no sabem córrer a grans velocitats
i som, certament, dèbils],
no ens va quedar altre remei que fer pinya entre els qui hi érem,
a saber, ajudant-nos o aidant-nos uns amb els altres, 
per suplir aquestes mancances;
un cop la tècnica ens ha procurat tot allò que un ha de menester,
car ara ja no tenim cap necessitat
d’enfrontar-nos amb un tigre o una serpent,
inconscientment tota la càrrega de quan vivíem a les cavernes,
de quan caçàvem llebres i encalçàvem cabrits,
roman guarida en l’espatlla.
Per altra part, metafísicament parlant,
quan hom percep la solitud
veu que, entre les seves encletxes,
hi trasllueix la por a existir,
que, a través d’ella, brillen els ulls 
d’una existència que ens fuig de les mans.
Una cosa però has de saber: 
per poder existir així com toca o cal,
primer has d’agafar el bou per les banyes; 
m’explico, es necessari arribar al fons, al punt zero,
on l’Absurd sona com la bordonera o la trompa d’unes xeremies,
sempre present, en tot moment
[recorda a Albert Camus, company, l’Absurd i la Revolta],
per a després, calçat amb espardenyes fortes, ben fermades,
iniciar-te, arrencar, sense cap emperò,
sense pops, fang ni brutor.
T’ho dic, però també t’asseguro, 
car n’he fetes de provatures i errors,
que la tasca no és gens senzilla, 
basta que sàpigues, et convé,
que encara ara no n’he tret res en net.

El padrí va matar un moix a garrotades.
Nosaltres, els al·lots, com era costum en aquell temps,
cavàrem un clot a la bassa. Amb dos buscalls i un lligam,
tinguérem la creu que vam clavar, esmeradament, a sobre.
Després arribà, silent, un parenostre.
Aqueix és el primer ritual funerari que record.

Aquell vespre,
ben sopat i ben begut,
després de trescar per cafès i xibius,
t’allargares, entotsolat, al llit
i, mentre te la remenaves,
vas decidir que havies de crear  Déu.
Aquell vespre, et feres immortal.

De cada vegada més, estic convençut
que Heràclit, aquell a qui de malnom li posaren L’obscur,
és un dels millors punts de partida per a poder eliminar,
d’una vegada per totes, l’olor de mort que embetzola a la Filosofia.
A l’enterrament del Racionalisme
ja hi anàrem fa uns quants anys llargs
i de tota la comèdia, farsa o burla, del pederasta panxut de Sòcrates
i la seva comparsa d’amics de la Raó, 
que ens llançarem en el bell mig d’una corona d’espines
que encara ara tenim enflocada en la cervellera,
n’ha quedat ben clar que resulta inviable de totes passades.
Heràclit, però, posseeix una bellesa singular, estranya.
Tot està en constant canvi, en perpetu moviment, eternament,
fluint, prenent la forma del líquid, una transformació perenne,
però, per altra part, hi ha el foc que ho sustenta tot,
que sempre hi ha estat, que hi és i que sempre hi serà,
això sí, aquesta mena de déu-foc no en té res de substancial,
sinó que seria més bé un procés, sotmès també al canvi.
Curiós, no ho trobes?

Si eliminéssim o anihiléssim
d’una vegada per totes, ja està bé,
l’Estat i els governants,
les religions organitzades,
el Capital i reduíssim, a més de la meitat,
la població mundial,
tots viuríem més a pler.

Si Déu tingués forma,
seria un cony.

No ho posis en qüestió: les crisis,
tant se val de quines es tractin,
quin caràcter sigui el que prenguin,
existencials, d’enamorament,
filosòfiques, econòmiques o metafísiques,
són el motor d’allò que podem anomenar com a Canvi,
vull dir, aquesta mena d’etern retorn, 
d’espiral erecte o foc dins la jove sabonera de les onades.
Aquestes són, sempre ho han estat,
les corretjades, les sivellades, que ens fan tornar grans,
malgrat sempre, vulguem o no,
ens hagin agradat les mateixes coses.

El món és el llenguatge
i, el que hi resta fora, l’allò místic.
La Poesia? Tan un com l’altre,
la seva unió i, òbviament, la totalitat.

Encaixonar versos, sense voler fer befa,
és quelcom que, amb un poc d’esma i paciència,
quasi qualsevol persona pot dur a terme,
vull dir, hi donarà més o manco sabatades,
segons l’art que en tingui, però vaja,
què no és res que surti de l’habitual.
Altra cosa, certament, ben diferent és la Poesia.
Que la cataloguin com a la creadora
de peces d’orfebreria que llepen el sublim,
em sembla d’una bogeria i d’una cursileria pròpia de lloscos.
Que la vegin com a una forma de coneixement o
de trobar la Veritat, com si de qualsevol altra ciència
o disciplina es tractés, no és que no em sembli bé,
sinó que ho considero reduït, és a dir,
prescindeix de l’element que li és,
per dir-ho de forma entenedora, essencial.
Més val així, un mode de vida,
d’estar en el món, amb dos collons,
sense paparró i sense límits.
Totes les altres coses, no passis ànsia,
la bellesa, la certesa o el sexe,
ja vendran llavonces.
El que et volia dir, doncs, és que de poetes,
en conec pocs, poquíssims,
gosaria de dir: quasi cap.

Tal vegada t’ho sembli, no et diré que no,
que passar el temps reflexionant 
o escrivint tota casta de disbarats i dois
sobre l’existència, la Poesia,
l’Intemporal o el fet de ser lliure,
sigui quelcom de hippie flipat,
somiatruites decadent o, sincerament,
de mandrós que no en vol fer ni brot.
El problema o l’emperò,
en qualsevol cas, és un altre. 
Diguem-ne que no tothom
vol fer-ho i, molt manco,
té ganes de canviar res
[no parlo aquí del món i de la bolla
sinó, més ingènuament, d’un mateix].

Per ser poeta no cal escriure,
de fet ho considero totalment secundari.
N’hi ha prou en enfonyar
els dits dins la nafra que és existir
i aglapir el sexe de la Poesia.

Cal que la tinguis clara, a aquesta idea:
no et posis límits, fes tot allò que vulguis
i sàpigues que sempre estarà bé.

-Què és el que t’agrada, Miquel?
-Sempre m’ha agradat el mateix:
discutir amb qualque amic, la menjua,
un poc de música, pegar un polvet,
de tant en quan, beure dues copes de més,
llegir animalades i pensar-ne de més grosses.
Sí, sempre m’ha agradat el mateix.

No hi posis cap dubte,
el que promocionen les religions organitzades,
tant se val de quina es tracti,
és l’odi vers aquell qui no combrega amb el seu dogma,
ja sigui perquè es colga amb una altra divinitat,
ja sigui perquè és ateòleg.
Anit he vist les portes d’Edom.
Ésau, Ésau, on ets?

Passar gust d’existir:
aqueixa és la màxima, l’única.