Ser Home,
esdevenir-hi,
consisteix en abandonar la natura humana
en profit d’una que et sigui apropiada.
En altres paraules,
més planeres però igual de fondes, perquè ho agafis:
decideix allò que vols ser cada dia,
en qualsevol moment.
Deixa’t anar de teatre,
de renous forans, de gemecs i pardalades,
de panxes plenes o de donotes xafarderes
que no tenen més feina que gratar-se la pantafena,
car el que et pertoca o correspon hi roman ben enfora:
torna tu mateix.

-Meam, ja que saps d’això, digues-m’ho:
quin és el sentit de l’existència?
-El que tu li donis.
-Però la Mare de Déu i l’Univers, 
el Karma, el Paradís, la felicitat, Buda...
-Vuits i nous i cartes que no lliguen.

Indiscutiblement, 
n’estic la mar de content.
Des que he descobert
que la vida, en si mateixa,
no té cap sentit, cap significat,
sinó que és un fluït espontani
sense direcció ni fi a perseguir,
em sent gegantí, etern, immortal.
És una vertadera meravella
despertar cada matí sabent
que no hi ha cap forma amagada
que em mostri les petjades a seguir,
que les teleologies no tenen existència efectiva
ni que cap escórpora metafísica em fa l’aguait.
La meva ànima ara toca amb un dit al Cel.
M’he convertit en un artista terriblement bo,
m’esculpeixo cada dia, cada instant, cada segon:
si m’agrada, endavant les atxes, bombo i platillo;
si no, tant se val, no em preocupa gens
car, únicament, aplec les veles
i, amb parsimònia, m’encamín cap a no sé on.

El Capitalisme n’ha sabut:
per anorrear la lluita de classes,
ha abolit el proletariat inventant-se allò de la classe mitjana,
on hi cap tot, on ningú té consciència de res
i on hom sempre mira aquells qui són més que ell,
estereotipats en els mitjans de comunicació.
Per altra banda, ja que hi som, em pregunt:
és necessària la casta política, els governants?
No, gens ni mica, en absolut.
Bastaria, n’hi hauria prou, en què es cerqués o busqués
un sistema, per descomptat sense intermediaris,
en què els ciutadans poguessin, sens recança,
manifestar les seves necessitats reals, les dels dies feiners,
[cosa que els mandataris fa estona que han oblidat]
i engirgolar, després, un mecanisme,
de poble, de peus polsosos, sense gomina pels cabells,
que es dediqués a donar-hi solució
[segurament, bastaríem nosaltres mateixos
per dur a bon port aital comesa].
De totes maneres, no ho posis en dubte,
ara que ja no tenim a cap Aristòfanes,
Plató o Demòstenes que profetitzin una salvació política,
afirmaré que això que, en l’actualitat, en diuen democràcia
és un fanfàrria per figar gorans, espigada per la podridura,
hipòcrita i més falsa que un duro sevillà.
No creguis, per l’amor de Déu, que consideri
com a vàlida alçar-ne una a la grega
on, clarament, més de la meitat dels vilatans
no entra dins els paràmetres de ciutadà.
Tampoc no sé si la idea de Kropotkin
de què només hauria d’existir el municipi,
avui per avui, és viable o no. En tinc els meus dubtes.
Malgrat tot,
enc que les traves siguin més altes que la farratja
i ens destorbin per escoltar els capsigranys,
sense ser capaç o estar capacitat per a mostra-te’n la sortida,
pens, almanco, que està bé d’haver-hi fet esment.

Ser cada dia com d’ahir
és igual que esflorar-se els ous amb dos macs de torrent.
Cal que t’oregis la cervellera i matis ton pare,
com hem fet tots.

La Poesia és el camí.
La metàfora i la serralada,
la visió, l’Homo poieticus, la mística,
cada hom l’Àngel de Rilke:
el callat, el qui escolta.

La poesia és el llenguatge dels qui no parlen.

La Veritat és cosa de gats,
de gentota que ha perdut el seny,
impotent per dur-se a la boca
una grapada de merda ensucrada.
En la xerrameca existencial, la que m’agrada,
i ficant mà a la verdor de Heidegger,
la negació de l’ésser-per-a-la-mort que és el Dasein
fa que, aquest, arreli capturat, mancat de delit,
embadalit, en l’allò-que-es-diu,
en els dictats del senyoriu de l’únicament altre
en tant que matèria anònima o amorfa.
Des del meu parer, tal com ho puc copsar,
és en aqueixa fantasmagoria
on es situa el monopoli paupèrrim de la Veritat,
en la negació de l’ésser-hi, en l’oblit de l’ésser,
en la cosificació del fet inaudit que és estar-en-el-món.
Dit sense més coverbos ni falsa retòrica que embalsama la mollera,
existir és ser en plenitud, ser a plaer, esperonejant, 
dens, profund, fondo, jove, farcit de misteri,
sens ficar el banyó dins l’Un,
absent, en tot moment, de traves i garbellets,
o, com és d’esperar, el seu caràcter macabrament etimològic,
de subjecte.
Ser lletrada ardent,
la cridòria que mai escanya,
el portal cap a un silenci que, amb desfici, tot ho escolta,
ser homenot, l’homenot, l’Home.

Que et quedi ben clar: no sóc poeta.
Malgrat tot, l’única forma de coneixement és la Poesia,
vull dir, després de tot un seguit de provatures, assajos,
errors, correccions i cerveses, he arribat a la conclusió
que hom només pot aprehendre i aprehendre’s
mitjançant el quefer poètic. El motiu o la raó?
En primer lloc, perquè és inclusiva, 
a saber, no malgasta el temps amb blederies disseminatòries,
no entén de disciplines de bisturí ni divendres a l’hora de tancar,
com tampoc d’academicismes amb nota al peu de pàgina.
L’antítesi? El cientisme aristolèlico-darwinista
que tot ho empastissa amb colònia dogmàtica, exclusiva i lògica.
Després, perquè té un funcionament a mode d’oxímoron,
pots ficar-ho tot dins el mateix sac, tot li fa profit,
no lluca contradicció ni negació ni cap casta d’estira i amolla,
sinó només aquella creativitat fresca com una fulla de menta.
També, sobretot, perquè és existencial, de batec i cor ardent,
tant n’hi dónes, tant en vol, sens conèixer límit, enfront ni clausura:
profunda, abeurada d’immediatesa, quotidiana,
de posat tranquil, pacient com un fumador de pipa
i, tanmateix, bella com un figuera d’hivern.

-Miquel, el món t’importa?
-No. Només tu, 
només jo.