T'has aturat a mig camí. L'atzembla, 
feixuga, sent el baterell del sol. 
S'amaga, retraient-se, 
un animal ferit en la fondària. 
Sobre el teu cap, l'incendi 
dels nius que han fet amb branquillons i fang 
ocells d'obscur plomatge. 
Del bosc cremat 
que t'ha sobtat en el revolt, negrós 
i amb la mà estesa com un que passa fam, 
ningú no et va dir res. 
Qui et parlaria del castell 
que al lloc més alt, redossat a la boira, 
dels seus merlets fa miranda del vent? 
Tots els camins no són sinó la clara 
empremta dels dispersos 
replecs del pensament.