No m'és prou reconèixer a frec de lluna 
els senyals de l'estel que va fugir, 
ròssec de foc, lliscant, si no sé dir 
la seva resplendor a quina bruna 

promesa servirà. Entre la runa 
de tantes veus, quina voldrà sentir? 
O el seu pinzell que el negre fa estremir 
serà claror en l'espai només per una? 

Silents, els astres corren en desvari, 
satèl•lits cecs d'un inconegut far, 
una cursa sens fi que els porta enlloc: 

torna l'estel, humil, al solitari 
punt en què sent la gravetat lunar. 
No l'atzar sinó el risc mena el seu joc.