''I dansaran els móns en tes panatenees, 
i espargiràs l'eixam brunzent de tes idees 
     com tendre pol.len fecundant...''

>
A la ciutat futura (Filia)
3
/4
A la ciutat futura (Filia)

En calma el dia mor... Amics, l'hora és sagrada. 
De nostra Pasqua, amics, declina la diada. 
     Fineix el sol amb majestat. 
A l'aire capvespral obrim les galeries, 
la santa copa alcem sobre les amples vies 
     i brindem, companyons, per la Ciutat!

Per la ciutat, qui, enllà d'una era venidora, 
sorgint, banyada en llum, d'una radiant aurora 
     com Afrodita de les mars, 
i aixecant vers el cel ses torres rebel.lades, 
ajuntarà en sos murs indòmites gentades 
     a l'ombra dels seus pòrtics familiars!

No la veieu? Dressant l'esquena gegantina, 
nimbada amb l'espurneig d'una auba purpurina, 
     eleva un cor de torreons;  
en son granític flanc, que inclina amb gest de glòria 
deixaren un relleu de perennal memòria 
     mil estrènues i ardents generacions.

Com la lava fluint del cor de les muntanyes, 
oh ciutat d'avenir! de tes potents entranyes 
     un  broll de vida munta al cel. 
Tot coratge cenyeix la teva règia testa; 
desafia el retrò sagrat de la tempesta 
     quan brunz al vent ton estandart rebel.

Vaguen ressons de triomf dins tes remors difoses 
guarda entre els plecs un buf de races victorioses 
     el voleteig de tos penons; 
i una divinal s'escampa, diluïda, 
intensa emanació de ta profonda vida, 
     sobre l'ala suau de tes cançons.

Oh, porta-m'hi al gran vent sobre tes vastes ales, 
deixa'm escoltar el cor de la materna Pal.las 
     bategant en ton pit reial; 
ajunta'm al deport dels teus desnús atletes 
i a l’alta inspiració dels teus vibrants poetes 
     corpresos de l'incògnit ideal.

Deixa'm sentir el secret encant de tes vesprades 
i escolat de tes nits les vibracions sagrades 
     i el despertar dels teus matins. 
Deixa'm errar perdut en tes grandioses vies, 
rebre un bateig de foc i llum en tos migdies, 
     i aspirar l'eclosió de tos jardins.

Deixa-m'hi beure a doll en tes frescals fontanes, 
on vagin, a sol post, les núbils jovençanes 
     esperant l'hora qui vindrà; 
les qui seran un jorn idíl.liques figures. 
Rebeques patriarcals de cimbrejants cintures 
     i ulls absorts en l'estel del més enllà.

Obra subtil d'amor, vivent estàtua alada 
on vida i foc reprèn, dins una heroica ossada, 
     la pols glacial dels déus caiguts. 
Oh gran i atlètic mur on les munions futures 
un dia gravaran votives escultures 
     i penjaran els triomfals escuts!

Deessa-flor obrint la maternal corol.la 
a la fecundació del geni humà qui vola 
     cercant les noves libacions... 
Deessa-foc alçant la sòpita energia 
amb el gest imperial que rígida estremia 
     dins el circ la crinera dels lleons.

Oh, qui un dia pogués, en ta central rotonda, 
on sona amb fort batec ton ànima profonda 
     com el ressò d'un cor ingent, 
juntar-se al giravolt febrós de tes parelles 
i enllaçar-se de mans amb tes gentils donzelles 
     qui l'àuria dansa expandiran al vent!

Qui celebrar pogués en ta gran plaça, un dia 
de llum primaveral la teva Estefania, 
     coronant-te d'èpics llorers! 
descendrien vers tu divines complaences 
i remouria el cel ses blaves transparències 
     amb un brandeig de místics encesers.

Damunt les bategants ruïnes del vell temple, 
mon esperit abstret en somnis ja contempla 
     l'esbart d'un poble emancipat, 
i un cor sent esclatar de vibració sonora 
que en l'estrada matriu de ta civil agora 
     canta un himne de vida i llibertat.

Ton cor inunda un riu de saba ardent i jove, 
i palpitant d'amor en tes entranyes cova 
     l'ésser dels temps que arribaran... 
Palmes vibrants d'amor entre invisibles tendes 
escampen un gran vol de futures llegendes, 
i el so retruny de vigorós pean.

I sobre ta blancor, blancor de neus i lliris, 
reblinca, fulgurant, sa immensa corba un iris 
     com una arcada triomfal. 
Oh Deessa! Oh Ciutat! Ton ser futur m'inspira 
i mes venes encén, com una sacra espira, 
     la futura ardentor de ta fornal!

No entristirà tos ulls la sepulcral memòria 
d'un tenebrós passat, qui, en l'ombra de la història, 
     son vel de mort va despenent. 
Mes ton esguard passant les vanes aparences 
destriarà un rebull d'eternes descendències 
     i l'infinit serà ton aliment.

Rodejarà ton cap un abelleig d'idil.lis; 
i la proa eminent de tos altius navil.lis 
     cenyirà els móns en un abraç; 
i els móns t'oferiran, com a distants carícies, 
epifànics presents de rebossants primícies 
     que en tos braços de reina acollires. 

Els núvols, tot passant en impalpables ones, 
t'envoltaran el front de llampegants corones 
     o grans diademes de claror; 
i en tes torres gegants desfent les cabelleres 
vessaran sobre tu barbotejants rieres 
     que t'ungiran d'una divina unció.

Alçant-se lentament, com amorosa ofrena, 
pujarà cel amunt, en ascensió serena, 
     la fumera dels teus fogars; 
i al despertar-se ardit de les naixents centúries 
en l'acord prodigiós de mil i mil cantúries 
     sonarà el cor dels himnes seculars.

I dansaran els móns en tes panatenees, 
i espargiràs l'eixam brunzent de tes idees 
     com tendre pol.len fecundant, 
com un lumínic vol de vívides colomes 
o una pluja vital de mai sentits aromes 
     sobre astorades terres desbordant.

Flamejaran al sol tos monuments marmoris, 
dominaran l'espai tos rutilants cimboris, 
     ombres d'un somni divinal... 
Mes, proclamant la fe d'aurores infinites, 
alçaràs contra el cel, com orgulloses fites, 
     els cloquers de la nova Catedral.

I a l'ample sardaneig de ta novella dansa 
es junyiran de mans, en mística aliança, 
     les llibertes humanitats... 
I al sol de nous llevants, amb noves melodies 
el sorgir cantaran de venturosos dies 
     i l'aubada de verges llibertats.

GABRIEL ALOMAR
La columna de foc, 1911