I llavors, Déu  li va donar  
la Vida a l'home,  
i era tan bella i delicada  
que l'home  no sabia  
què fer amb ella  
i sols era feliç dormint.  
Al dematí, però,  
tornava la congoixa  
i li venia aquell  
desig enorme de plorar,  
i duia als seus braços  la Vida  
com qui duu un nen de bolquers,  
com qui duu un setrill de nitroglicerina...  
De vegades la duia com si fos un real  
i volia amostrar-la,  
però tots en tenien i no li feien cas,  
i callava, tristíssim...  
¿Ja t'has menjat el berenar?