A Vicent Ventura, quan era a l'exili

Amic del cor, de l'ànima, del fetge, 
jo no sé fer rellotges, jo voldria 
anar plorant pel boulevard, la boira, 
i preguntar-li a Brassens si has dinat.

Enamorats que es palpen en el metro, 
pàtries del neon, sonets greixosos, 
el baf de col bullida, la nostàlgia, 
la llarga escala d'escalons de fusta.

Que estic trist, que et recorde, que no puc, 
un ofegat en el bocoi del vi, 
músiques de Vivaldi per l'estora.

Torne a la vida miserablement 
ple de papers, desistiments, silenci, 
amb calcetins de llana tots els dies.