Entre aquests dos estats és tot lo poble 
     e jo confés ésser d'aquest nombre. 
              Ausiàs March.

Els anys de la postguerra foren uns anys amargs, 
com no ho foren abans els tres anys de la guerra, 
per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres, 
per als mateixos hòmens que varen fer la guerra. 
La postguerra era sorda, era amarga i feroç. 
No demanava còleres, demanava cauteles, 
i demanava pa, medicines, amor. 
Anys de cauteles, de preocupacions i tactes, 
de pactes clandestins, conformitats cruels. 
Ens digueren, un dia: La guerra s'ha acabat. 
I botàrem els marges i arrencàrem les canyes 
i ballàrem els marges i arrencàrem les canyes 
i ballàrem alegres damunt tota la vida. 
Acabada la guerra, fou allò la postguerra. 
S'apagaren els riures estellats en els llavis. 
I sobre els ulls caigueren teranyines de dol. 
S'anunciaven els pits, punyents, sota les teles. 
Un bult dpamor creixia, tenaç, a l'entrecuix. 
Eren temps de postguerra. S'imposava l'amor; 
brutalment s'imposava sobre fam i cauteles. 
I fou un amor trist, l'amor brut, esgarrat. 
Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa 
que vàrem perpetrar, innocents i cruels, 
plens ja de cap a peus d'obscenitat i fang. 
Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra... 
¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure. 
I després de palpar-nos feroçment, brutalment, 
arribàvem a cas i dúiem les mans buides, 
i encara ens mirem ara les mans buides a voltes, 
i ara sentim l'espant que llavors no sentíem 
i plorem per aquella puresa que no fou, 
per aquella puresa que mai no hem pogut viure, 
que no hem pogut tastar en cap de banda, mai.