I

Llum, jovenesa de l'aire, 
em trobes en camins alts i salvatges. 
Àngel, baixa del cel amb el glavi a la mà, 
amb el crit esmolat que minva gravideses. 
No sóc el caçador que s'ha perdut 
entre sols incipients, entre torres caigudes. 
Ara cantes deliris en el darrer graó, 
sota les roques que estan sota les roques, 
a l'indret insegur 
on cau el silenci de les cendres 
i les fulles il.luminen els vents 
i els cavalls fan sonar una pols remotíssima. 
No em salvaran els vermells secrets, enfervorits.

-Per mi t'atansaràs 
al riu encès que passa, 
a la llum que defineix les coses 
que han estat donades als noms, 
quan cada llunyania pren 
angoixes de veritat.  
Volaràs sobre la vorera incendiada, 
albatros cobejat pels mariners, tan forts. 
Presoner! Oblida la platja deserta! Viu  
pressa de segles en instants 
i estalonar-se de moments 
avars de llur estridència. 
El camí d'esculls finirà. 
Arriba l'àgil eixutesa. 
Només els meus ulls en els teus 
i, en decantar-los, no veuràs res nou 
(fúria falaguera de pesos, 
desesperació dels vents). 
-No facis senyes al vaixell que passa: 
no té banderes per a contestar-te. 
Que els teus braços s'elevin i l'exaltin, 
nauxer d'aquesta lívida llacuna.

-Llum, jovenesa total, 
en el silenci s'asseu 
la lassitud més pàl.lida d'esforços 
amb les mans plenes de castells. 

     II

-Jo sé la gran imatge 
madura de sublim seguretat. 
Jo sé quina libació  
ens aclarirà les tenebres. 
Només recordo la muntanya 
i els pins i el vent 
i la lluita dels homes 
i el gran silenci de després, 
vora la pau tranquil.la de la tarda. 
Astres únics, patètica 
unitat del torrent i l'aigua clara. 
Capvespre simple, tímid 
de la força suprema de les coses. 
I només jo, assegut damunt les coses. 
El perill es saturava de mi 
i la nit em pressentia. 
Nit sense arbres, ni l'aire 
sobre la tempestat del rostre. 
Nit de l'Àngel, ciutat tancada 
a l'exèrcit de barons valents. 
Jo vaig pujar a la fortalesa 
i les mans em tremolaren. 
Sé quin és el despertar de després, 
argila entre penyes, 
aigua brava de l'ona i de la roca. 
Alba sense àngels, sense ocells, 
alba de cristalls i de veus, 
forn apagat, 
entre els murs dels somni i la via 
de la batalla tremolosa. 
Jo sóc l'heroi d'aquesta veritat 
i em redreçava, increat, pur, 
per cantar el meu himne:

-He vist la vostra ofrena, he fruït del vostre do 
sobre la sang dels homes i les coses. 
Cilici de la mort 
entre la pau de valls desconegudes. 
He lluitat amb tota la nit 
adelerada de silencis. 
Entre geometria de fàbriques, 
l'alba. 
Tortura de vidres i crits, 
parany de la matinada. 
Sepulcre de braços i febres 
sense l'instint de llibertat! 
Canto l'absència de la llibertat! 
Presons de l'aire! Governo 
el furor incert de l'aire!