Les filles del silenci present i vigilant 
em porten sempre a la perversa llunyania, 
saben el meu espant, el meu instant d'espant, 
d'isolament, malenconia i agonia.

Oh ciutat dels terrors! Entre les avingudes 
estèrils -arbres lívids de la tardor!- viuré 
l'hora impura de les aspres angúnies mudes, 
amb la por de morir tot sol en el carrer.

Terror entre les sales buides, quan veig el llit 
amb el mort, viu entre els llençols, i serenades 
a la plaça, i remor de ganivets, enfora,

més terrible per tantes coses endevinades 
durant la fuga, per les fosques, allà on plora 
l'esquelet mossegat pels gossos de la nit.