Quan ella dorm el gaudi somnolent 
del vell jardí vibrant de flors i nit, 
passant per la finestra sóc el vent, 
i tot és com un alenar florit.

Quan ella dorm i sense fer-hi esment 
tomba a les grans fondàries de l'oblit, 
l'abella só que clava la roent 
agulla -fúria i foc- en el seu pit.

La que era estampa, encís i galanor 
i moviment ambigu, és plor i crit. 
I jo, causa del dol, de la dolçor

en faig lasses delícies de pecat, 
i Amor, que veu, ulls closos, el combat, 
s'adorm amb un somriure embadalit.