Avui, diumenge, un pare haurà anat a un asil  
a dur-li uns caramels al seu fill; una mare  
endolada anirà pel carrer amb un fill  
alt i prim, vergonyós -aqueixa mare, aqueix  
fill que et causen, en veure'ls, un dolor, una oculta  
tendresa-; una donzella haurà deixat de ser-ho;  
algun funcionari haurà passat el dia  
vestit damunt el llit d'alguna pensió,  
recordant el seu poble, potser alguna núvia  
que va tenir, potser el seu llit de canonge;  
un marit tindrà ganes de plorar contemplant  
la seua dona car no li cabrà cap dubte  
de res de tot allò, i plorarà mirant  
els seus fills; la comare estarà nerviosa,  
se n'anirà al telèfon, cridarà el seu amant,  
tot deixant la partera tota plena de crits;  
el rector tractarà que la seua mare  
comprenga que no deu pensar allò que pensa  
del metge del cantó i aquella xica rossa;  
la portera haurà vist eixir la del tercer  
i haurà dit que no sap com el marit està  
tan boig amb ella, prima i amb un cap massa gros;  
una mare haurà anat a casa del seu fill  
amb unes llonganisses, amb un tros de bescuit,  
i haurà llavat la roba perquè la seua nora  
estiga més tranquil.la; un nuvi haurà comptat  
amb la mà a la butxaca tots els diners que duia;  
una xica de blanc haurà deixat que el nuvi  
la besàs a la boca per primera vegada;  
hi haurà músiques pobres i el vi de les tavernes;  
una dona haurà eixit pegant crits al carrer  
i el seu marit darrere brandant un ganivet  
i els tres fills abocant-se al balcó plens de plors;  
l'adolescent que escolta les músiques de Gerswhinn  
amb el seu aparell de galena; i la mare  
que resa a Sant Pancraç recolzant una estampa  
del Sant contra un pitxer; i hi haurà qui escriu versos  
i els posa en net amb una cal.ligrafia noble  
demorant-se en les corbes, sentint-se'n satisfet,  
i es repeteix certs versos, i després s'hi sent trist,  
i voldria tenir prop la seua cosina  
i sentir contra el seu el cos bru de la xica,  
sentir-lo com un cànter, suau, fresc, exultant;  
i l'aire en la corina. Aquest mes no podré  
anar al cementeri; anirà ma germana  
amb qualsevulla amiga; per primera vegada  
no aniré al cementeri a portar unes flors,  
a posar unes flors al nínxol de ma filla.  
Davant el nínxol hi ha un xiprer esveltíssim.  
Jo vull que quan em muira em soterren allí,  
no ja als peus del xiprer: vull dir als peus del nínxol  
on és el cos petit de la meua filleta, 
i tenir-la al capçal, i tenir al capçal  
un àngel, el meu àngel, com si ella m'hagués  
de despertar el dia del Judici Final,  
igual que em despertava tants de dies abans.  
Té dues ales, com les tenen tots els àngels:  
de vegades les pense com uns cognoms ja assumptes.  
Però vull que em soterren no en un nínxol, en terra,  
no per humilitat: sols pel que tinc de pare,  
de pare que volia anar a quatre cames  
amb la filla damunt per tot el passadís:  
de pare que volia rebolcar-se per terra  
i jugar amb la filla rebolcant-se per terra.  
Vull que em deixen en terra quan em muira. Voldria  
que aquest desig que dic fos per humilitat.  
Però no és per això; és pel que tinc de pare.  
De pare d'un fill mort. D'un fill ja soterrat.  
Dit d'una forma bàrbara: sé que Déu es fa càrrec.  
Dormiran els veïns del quint pis: ella deu  
dormir animalment, amb el llençol damunt,  
cara al cel, amb els braços creuats darrere el tos.  
El marit dormirà de costat; del costat  
dret, amb el colze dret ficat baix del coixí.  
Els veïns del primer -"Oh, qué tal, cómo está"-  
potser tornaran ara del cine, del cafè;  
ella anirà per casa en camisa, amb sabates  
de tacó, mentre es grata una natja o l'espatla.  
Ell, potser, ja s'haurà gitat. No tenen fills.  
Ella té un gran desig de tenir fills. Ell calla.  
Ella besa, amb uns besos enormes, els infants.