Contemplaries, des del marge, el poble,  
fumant a espai, silenciós, a gust,  
amb un orgull recatadíssim de  
pare que mira com les dones miren 

el seu fill, com els homes miren la  
seua filla, semblant el Russafí,  
però no deixaries, per als segles  
futurs, uns versos de dolguda gràcia, 

sinó el silenci o tremolor de l'ànim,  
tu que miraves des del marge el poble,  
no el campanar de l'afamada alçària, 

sinó teulades, galeries, murs,  
les finestretes dels comuns, la calç  
que el temps aigualiria a les façanes.