Si el teu cel, color de vena, 
fos tela per fer-me un hàbit,
seria jo un punyal ràpid
per tallar-ne un arca plena,
a terres llunyes de venir
drap blavís de Santanyí!

    Ai, ai, la vila dormida,
    Ai, ai, que la deixaré!
    Ai, ai, com la ploraria,
    Ai, ai, com la ploraré!

Fer-me caputxes de cel
i un cordó de coloms blancs...
Que, enmig de cactus estranys,
signassin a Fra Rafel:
-Qui és que passa per aquí?
-Passa el cel de Santanyí.

    Ai, ai, la vila dormida,
    Ai, ai, que l’adormiré!
    Ai, ai, com la ploraria,
    Ai,ai, com la ploraré!

La meva túnica grisa,
baix la Porta Murada,
no alçarà més pols daurada
amb el vol cendrós que frisa, 
després de deixar, al Roser, 
els calius del salm darrer.

    Ai, ai, la vila dormida,
    Ai, ai, que la deixaré!
    Ai, ai, com la ploraria,
    Ai,ai, com la ploraré!

Adéu, copó trabucat,
consolació llunyana, 
que dins ta pell de magrana
guardes foc cristal.litzat.
Seguí’m, mar de flames blaves,
que el vell món amb el nou traves.

    Ai, ai, la vila dormida,
    Ai,ai, que la deixaré!
    Ai, ai, com la ploraria,
    Ai, ai, com la ploraré!

Quan la vella auba de malves 
surti de sa alcova obscura,
cenyint la freda cintura
de les torres amb mans balbes,
deixaré la randa antiga
del claustre del meu convent,
penjant a l’ala del vent
un collar de plor que us diga:

Si d’Amèrica sabeu
que ma vida ja finí,
mirau l’estel del matí:
Seré jo que us dic adéu,
des dels blaus balcons de Déu
guaitant l’or de Santanyí.

    Ai. Ai, la vila dormida,
    Ai,ai, que la deixaré!
    Ai, ai, com la ploraria,
    Ai,ai, com la plraré!