Fomentareu, per tots els mitjans al vostre abast, la meua mala fama post-mortem. En una lírica com la nostra, feta de patriarcalisme i gai saber, potser això siga ben convenient. Adduireu confusió o documentareu, tèrbolament i culta, els meus més insignificants versos, sempre entre dubte i indecisions. Direu, posem per cas, que hi ha sis bords al Grau que tenen tota la meua cara i tota la meua mala bava, i direu que mai no us duia el sou a casa i me'l gastava amb fragants cupletistes de suades aixelles i natges opulentes; com direu, també, la mala vida que us donava, a tu, dona, pegant-te potades i colps de puny, i a vosaltres, fills, no deixant-vos veure la televisió. Tindran, en tot cas, la impressió dolcíssima i emocionada que haureu descansat i pensaran que tot el que he escrit ho he viscut. Em fa una certa il•lusió.  
 Si us demanen algun autògraf meu, direu que no n'he deixat ningun: conscient del seu valor, els vaig deixar tots a casa de les meues diverses querides. Potser, així, entre tots, fem una bona i patriòtica obra. El nostre poble està més necessitat del que es pensa d'allò que en diuen males fames.  
 Tot això, hi insistesc, més per decència que per altra cosa. La veritat, l'amarga i dolça veritat, ens pertany únicament i estrictament a vosaltres i a mi.