Arribaven la tardor i els estornells amb les seves acrobàcies. El martiri que desferma ventades i esventra celísties o aixeca paranys com peus sense sandàlies. L’hora prima i encegadora de l’engany, el martelleig sincopat del sirocco damunty del salnitre de les mans.
     Gavines esvalotades persegueixen l’aliment astral i la bonança als calaixos buits del sol post. A les pedres estellades de l’escultura, resta, presoner, el moment que cerca la blavor mansa. Cap temporal destorba, però, la joia dels jocs primers refugiats al magatzem de la memòria.
     Si fraus i basques t’assetjaven quan el desert et creixia com una guerra no declarada, ¿bevies la saba fermentada als ungüentaris de la necròpolis? Per sortir del laberint, ¿basta tesar la llinyola de l’enyor?
     ¿Totes les Ítaques del món són reductibles a una sola Ítaca? ¿Totes les ciutats a una mateixa ciutat? Els grafitti –pintura i paraula unides contra la manipulació i les banderes-, fent parlar les parets mudes, són el revers magnífic dels temps eixorcs que corren...