Enganxosos tentacles del buit, sèquies de llimac podrit, avingudes de passió esberlant el forat bròfec del viure. Corriola trenada pel rostre primer entre roques escalfades pel sol de la tarda.
     Soledat llaurada pel regalim persistent del temps, oracle ce i mut... El cavall enterc del desert llima les punxants arestes que vessen carbons roents al rònec safareig de l’horta claudicada.
     Venturosa fragilitat del tàlem lunar, escumosa clepsidra soterrada, caires desconeguts de l’oasi de pedra. Arrapades que el vent arronsa contra les cordes mòbils del temporal. Amarada passió cabussant-se al fons de la nit estrellada. L’oratge inclement del matí apaga la lluentor de perles engatzades a la sang quallada de l’alba.
     El filaberquí silenciós del dubte penetra la clastra, obre un pou salvatge, arriba als centres fangosos del magma i la por. Però enmig de l’ermàs inhòspit s’erigeix, potent, la veu que salva del desconhort i la pèrdua.