La paraula natural sofreix un mal ús continu amb idealitzacions psicodèliques. L’antinòmia natural/artificial és prou clara: és artificial tot allò que porta la mà de l’home manipulant les coses. Però, on no trobam l’empremta humana? Aquí mateix, quan mir el paisatge, veig les extensions d’ametllers que suren sobre les ones de la civada verda, nord enllà, les muntanyes amb els costers repuntats de marges que defensen el terrer de les oliveres, just al cim del pujol, els pins, i a les fondalades humides, les alzines. És tot això la natura? Sols existeix l’ullastre com a salvatgí, moltes soques d’aquests revells foren empeltades amb la branca de la sàvia Atenea, els cereals han sofert idèntica selecció per part de l’home: així, no sabem amb seguretat què és un blat de moro silvestre. Podríem dir que la xeixa o els arbres fruiters sols viuen dins la imaginació de l’ésser humà, que els fa servir per a les dèries materials. És així que a la Mediterrània en general, i al lloc de naixença d’altres civilitzacions, no hi ha un pam de terra que no s’hagi llaurat, cavat, remogut, adobat... Construïm no sols cases de pedra, sinó també sitges de llavors i oracions...

Malgrat que siguin igualment delitosos, cal diferenciar l’hort o el jardí del bosc tancat al nostre alè. No hi ha res més verinós que un verí de serpent, una marea roja o un càncer invasiu. El paradís és un emblema pairal bastit amb contarelles fetes a l’aixopluc del foc i la tendresa dels majors.

29 de maig de 2008