A Pere Perelló i Nomdedéu

L’autor llegeix i rellegeix el poema. Però no sap llegir. Cal fer-hi un buidatge de tot el que no sigui essencial, cercar, recercar, resseguir... L’espai sonor, com un gong dins el cervell, diu sense emetre conceptes aquest sabor de set que sent el caminant pel desert dels mots.

La perfecció és inassolible, l’ansietat la destrueix: porta aquesta tremolor maligna que panseix el cos més aviat que el temps. Cal recordar feines casolanes com enfilar tomàtigues de ramellet amb paciència i cordill aspre. Cal declamar els poemes en veu alta un dia i un altre... A voltes no importa canviar res, de vegades els dictats s’inflen com un cos en descomposició, d’altres s’assequen com el raïm al canyís sota els raigs de sol, i augmenta el gust del fruit, que s’amara de tebiesa.

Febrer de 2009