Les goges de Mirmanda, de Vallespir i Alberes 
çaquell matí dansàvem en lo Bosquet dels Horts, 
en lo bosquet de roures, d'alzines i sureres, 
d'una arpa de set cordes als divinals acords. 
De prompte se sentiren remors en la collada, 
com d'un torrent quan ronca venint la torrentada; 
la borinor s'acosta, rodola la tronada 
i en la serena riuen del Pirineu los ports. [...]

És lo torrent d'Hanníbal; amb grans destrals i serres 
li van obrint passatge deu mil treballadors, 
lo puig son front abaixa, la vall s'omple de terres, 
lo pont d'una gambada passant rius bramadors. 
Les penyes, si fan nosa, i els grenys del camí trauen; 
al colp dels llenyataires arreu los arbres cauen, 
los faigs i les moixeres són canyes que s'ajauen, 
los vellaners són herbes als peus dels dalladors.

Los balears penjada duen al braç la fona 
trenada amb tres badies de cànem o de pell, 
quan de sa roda encesa, que força i foc li dóna, 
la pedra surt brunzenta, o aterra o fa portell. 
Lo cos dels sagitaris segueix la immensa rua; 
buiracs feixucs ressonen damunt sa espatlla nua, 
rublerts tots de sagetes de verinosa pua 
que en sa volada trenca les ales de l'aucell. [...]

Cent elefants segueixen, com serres que caminen, 
formant grans siluetes al dors del Pirineu; 
per fer-los pas los roures de tres-cents anys s'inclinen, 
los castanyers se rompen, més flonjos que llur peu. 
Damunt del més altívol, en torre cisellada, 
Hanníbal atravessa la immensa serralada; 
al veure'l jo dels núvols baixar, a no ser fada, 
de genollons en terra l'hauria pres per déu. [...]

Per forta rerassaga vint mil cavalls segueixen 
tots els fills del Sahara, germans del Simoün; 
com los centuares, sella ni brida no coneixen 
els etiops que els munten, poltro i genet fent un. 
Al veure'ls, dalt dels Alpes, la terra italiana 
dirà lo que al Pirene sembla ara dir la plana: 
Caient d'eixes altures, aqueixa allau humana, 
dels pobles que jo abrigo me'n ve a xafar algun!

Des dels murs de Ruscino, que allà d'allà negregen, 
omplir-se d'armes miren llur terra los sardons, 
tranquils miren les messes de Mart com hi onegen, 
los elefants, los poltros, les llances i els penons. 
-Alçau-vos contra Hanníbal -ahir els romans los deien. 
-Alçau-vos contra Hanníbal! -i a bell esclat ells reien, 
davant de la riuada com canyes ells se veien, 
i amb canyes no s'atura lo riu de les nacions.

-Donau-me pas -d'Hanníbal los missatgers los diuen 
avui-: jo vaig a Itàlia, só amic, no us faça por.- 
Ells ouen lo missatge prudents i no se'n riuen: 
-Que passe -li responen, tancant-se en Rosselló. 
I tot un jorn vegeren per sota sa muralla 
passar peons, fonèvols i carros de batalla, 
arquers amb sa ballesta, dallaires amb sa dalla. 
Què hi ve a cercar a Europa de l'Àfrica el lleó?

Què hi ve a cercar? ve a bàliga romana; 
la terra no és prou ampla per dos rivals tan forts; 
ve a traure de son trono del món la sobirana; 
a Roma o a Cartago ve a obrir lo camp dels morts. 
Per què a morir volàveu aixís, tribus guerreres? 
Per què pastors no us fèieu d'aqueixes torrenteres? 
Les fades de Mirmanda, de Rossellí i Alberes 
dansàvem aquell dia dins lo Bosquet dels Horts.