Sé baix de quina quènsia i quina quàssia 
cistells de roses de Ronsard repasses. 
Les mans tens d'abat jove, i tens hortènsies. 
Mentre la font i l'aigua se fan altes, 
tapissos diuen cròniques flamenques 
entorn del teu treball d'amant. La flauta 
flueix?, o xiules? Mandarins verdíssims 
rumbegen pels miralls, a dins la sala? 

Si tanta flama dus de galania, 
besa la mà de Déu, que és tan galana. 
El rostre deus tenir encara tan pàl·lid 
com si rentat fos d'aigua llimonada; 
i el nas tan àvid que escomet, d'enfora, 
les agres camamil·les. Quina flaire 
i quina fesomia té la prada 
has sabut sempre. I no al peu de la lletra, 
sinó als peus consagrats de la paraula. 

Si en gerres he de beure aigua formosa, 
que sigui d'eixa font asserenada 
on ara beus, on ho beuria sempre. 

Mes altra flamarada no encendria 
si foc distint en mi no s'abeurava. 
La flama no és el foc, és conseqüència 
sonora d'un ardor que, altament, mata. 

I el foc qui apagarà, si flames seves 
són besos i paraules precioses, 
no estranyes a l'ardor que les inflama? 

Jo vaig bevent, no sé de quina vena, 
un esdeveniment de flamarades. 
I m'enfons -oh glop!, oh prada!- en fonda 
fondària. I, ja més fresca que un bellveure, 
la terra del meu cos revé, s'amara. 

Amarada, ja no s'eixugaria 
mai més d'eixa beguda sobirana. 
I bevent-ne a galet es moriria 
de no morir quan n'és tan abeurada. 

Profunditat regaladament freda, 
que dónes mort o pa com una pàtria, 
deixa'm passar eixa tela preciosa 
que antany tenia un bé que no té ara? 

Si tanta dus, com dius, calrada viva, 
per no desenconar-te de la infanta 
aurora del pit olorós de Déu, 
ajeu-te en cada cosa contemplada 
i xucla, boca amb boca, tot quant tengui, 
que altra cosa beuràs que no pensaves. 

El Poema és tocar una flor, una fruita, 
una mà. I sentir l'acció sorda, 
el moviment, la poesia, l'ona 
de Déu. Els cercles de presència activa 
de la Paraula, que no acaba, en fruites, 
en flors, en mans. I dur la mà a la boca 
i besar-la i parlar aquest gran contacte. 

Sols canviant l'Amor en Teologia 
la color del seu Centre durà l'ànima. 

En cercles lluminosos se concentren 
l'amor, la veu, les primaveres altes. 
Tradició no és deixar rames mortes 
sobre els altars, mentre la ronda avança.  
Tradició és coronar oliveres. 
Que el tronc sonor deixi un adéu perfecte. 
I torni a començar el rondel claríssim 
la mateixa verdor, pro més infanta. 

La gràcia de la gràcia és fer una gerra 
en clara llibertat; fer-li mil anses 
i un coll llarguíssim, i la prominència 
com una ona aturada, àvida d'aigua. 
Però que, amb tanta llibertat, te sentis 
esclau de no poder deixar-la. L'ànsia 
de fer-la cada dia un poc rodona, 
només que l'àngel de la set hi càpiga.