Parat en aquell cantó,  
un cantó de la ciutat,  
parat al cap del carrer,  
ell era un home parat. 

No sabia d'on venia  
i no tenia on anar,  
i en arribar al cantó  
en el cantó es va quedar. 

Passaven -i ells les mirava-  
parelles d'enamorats,  
agafats de la cintura,  
agafats en un abraç. 

Passaven infants i dones  
que tornaven del mercat,  
i l'home no s'hi movia  
perquè era l'home parat. 

Llums que s'apaguen i encenen,  
la fira de la ciutat,  
i en el rostre d'aquell home  
una amarga dignitat. 

Si de vegades plorava  
ningú no el veia plorar.  
Ningú res no li advertia,  
ni veia l'home parat. 

Es féu un arbre de pena,  
és feu un arbre d'espant,  
allí, al cantó del carrer,  
ple d'orgull i humilitat. 

Algú va avisar l'alcalde,  
i l'alcalde, un "concejal",  
i el "concejal" els qui duien  
la grua municipal. 

Com qui lleva un monument  
d'un carrer de la ciutat,  
varen endur-se una nit  
l'home, l'home parat.