Una hora hem tingut
en la clara, primera joventut,
una hora estremida
pel goig d'un vent de fe que al cor deixà,
amb el frisós i indòcil bategar,
una encuriosida
ànsia folla del món i de la vida.
Oh súbit despertar a la jovenesa
en què se'ns oferí,
ple, innúmer, un destí
madur de primaveres; oh promesa
tumultuosa, entre la sang suspesa,
de joia, de vigor,
de virtut i d'amor,
pressentiment de tot el que podia
venir i ha restat lluny -morta temps ha,
hora feliç que un vent de fe estremia,
ignorant d'un fàstig ben nostre ja.