Girava aquella conversa:
-“La civada se moria, 
i mans d’amor la lligaven,
desllighaven, i vivia.”-

i com més en parlaven,
més rams de plata, més sons
de civades lluentes
anaven i venien.
A força de paraules 
dites en terra, a l’aire,
pels quatre camins del mar,
l’hora fresca, la fresca
de la primera aurora
de rius, d’aucelleries,
és sempre vasta i nova.
Si parlam, comentam
la claretat nombrosa
de la boca i les mans
de Déu, que parla, i és
amor de la paraula.
I aquella parla antiga
és un succès tan tendre
en les boques calentes,
com un calfred de verdor
sobre una soca negra.