Deixo, avorrit, el ball i surto al poble.
La nit és ara pura i solitària.
No plou des de la tarda, i s’ha calmat
suara el vent tempestuós d’octubre.
La mar ressona encara llargament, 
rompent-se a cops damunt la platja pròxima.
Una lluna molt clara guaita, freda, 
sobre els terrats. La veig enmig dels arbres.
Argenta els nuvolets al cel i els tolls
il.lumina pel llarg carrer enfangat.
Així que torno al teatret on ballen,
la xaranga animosa apaga, alegre, 
la remor de la mar. Dins hi ha pagesos,
joves contents que beuen i fan broma,
i un públic fosc i espès que seu, contempla
com dansen o s’agiten vint parelles.
Un pas doble -ara un fox. La que m’agrada
del poble, o m’agradava, també hi és;
festeja, mai no es cansa de ballar.
La miro, en miro d’altres. Gira el cercle.
Torno a fumar, s’aixeca el fum del tedi.