Aquesta llum de tarda, nua i fina...
No gaudi exultant, sinó tendresa.
No la terra rural, llunyana: molt veïna
la ciutat -el castell, el temple-, alta bellesa.
I aquest silenci, ja del camp, que es sent més sol
amb una silueta inconegurda...
Davalla cap al mar la senda muda
enmig de dos costers, l'un amb fulgor de sol,
l'altre transparent d'ombra. Els ametllers, els pins.
I tot seria breu, humil -no fos la tarda
que el vianant magnífica ara esguarda
que estén els seus tresors cel amunt, mar endins.
I són vius els colors, i una fresca harmonia
conhorta el món, i flota una tendresa
que és gairebé malenconia.
La tarda, enamorada d'aquest món meu, ben tesa
sobre roques i pins, frega just la peresa
de les veles, llunyana companyia.