Caminava a l'estiu pels carreranys
dels meus camps, que fugien del ponent.
El capvespre moria amb transparències,
preparant el seu sostre a les estrelles.
Els arbres oferien els primers
un repaire a les ombres. El paisatge callat
s'expandí, i es veié, de cop i volta,
límpid el poble entre parets i feixes.
Unes cases, l'església -l'espadanya en silenci
i els arcs sense ningú de la porxada ombriva-;
fora del temps, intacta, la blancor:
llum última, irreal. El puig, la serra,
nocturns. Una cançó sola i esgarriada
dava la veu antiga a la bellesa.