III

Aquesta amargor eixuta... La mirada
no sap en què posar la seva capa lleu,
i cap endins contempla el desengany
del meu viure en sospita del no-res.
Amor, ¿no acudiràs amb la teva encantada
companyia per tal de vèncer aquesta angúnia,
des de lluny, com solies, dolça, mentre que l'ona
no aixeca el meu vaixell ara encallat?
Et parlo de venir i amb tot estàs amb mi,
sempre amb mi, dins de mi, talment un arbre
que les sabes suaus m'aboca per les venes.
No una dura carcassa, ans una frescor amiga,
una ombra al meu camp interior, abrusat.
Avui, mig abaltit, tot just l'oreig el frega.