A vegades
la nostra vida es torna tan informe,
bruta com un mineral, sollada com un estable,
que voldríem morir,
que tot morís menys quelcom com un àmbit de llum
que flotés damunt la tenebra,
quelcom que encara és món,
però tocat d'una virtut angèlica,
límpid com el cristall d'una matinada,
pur com una sendera enmig dels camps,
lleuger com el trepig d'algú que no es veu bé qui és,
com el trepig d'una dona harmoniosa,
tal vegada al costat del trotet d'algun ruc,
una ombra errant,
solament el continu tira tira, al sòl dur,
una dona allunyant-se,
transparència com senda i matinada.