Avançats, mig despresos de l'antiga ciutat
present en tristos llums i taques que s'enfilen
vers l'ordre i la follia dels estels,
gràvida massa d'ombra sobre els barris de mar,
murs i roca penjats
damunt la negra mar insistent amb profundes remors.

Fou construïda forta contra els homes,
vella murada sobre més remotes murades,
i la seva duresa resisteix
així mateix l'assalt del temps.

Bastió solitari sota el gran do dels dies,
alta proa que intima amb la nit desolada,
companya de les coses duradores que el volten:
pla de conreu que contra els puigs s'esrforça,
port, refugi final de llunyanies aspres,
i combatuts illots mar endins invencibles.

Sembla que sols pots contemplar
llargs i lents moviments d'acord amb la teva durada:
poble que s'espesseix dins l'abraçada estreta,
fa segles arrapat a esquerpes roques,
amb calç i antics carreus amunt guardant-se,
estès després entre murada i riba,
més confiat, amb signes diferents,
amb anys inacabables de perill
-murada inútil contra els altres perills de pesta o fam,
excessiva enmig de la pau i la sola proesa
de viure cada dia i de morir,
nosa per a les ments que el progrés exaltava,
rendible monument per als ulls fatigats dels turistes.

Oh mur, germà del vent contra els penjolls fullosos
i les teves arestes esmolades,
germà dels segles de vaixells
a l'inici i la fi de llargs camins que es perden,
dels fars que entre tenebres t'arriben amb ulls ràpids,
també de la meva ànima, òliba als teus merlets,
que amb tu se sent desperta, dura, sola i antiga.

Com amb la llum d'abril un dia jove
de greus anhels i càlides tristeses,
ara nocturn amb tu, adult amb el teu pes,
conscient d'unes forces poderoses,
feble enmig d'elles,
però participant de la seva complexitat,
com la busca de pols que vola en la ventada.

Resistent baluard, però tampoc etern,
tu m'aboques a totes les coses preferides
i al temps que no sabem si estimar o odiar.
Només sabem que això que més ens estimem
és també el lloc del mal que més ens fa sofrir.
La nostra sang hi bat i hi defalleix, 
i en les morts dels nostres amors
veiem tota la mort:
com fineixen les fulles, l'arbre s'acabarà.
Existirà el futur
mentre existeixi en el desig,
amb el nostre desig escurçant-se.
Si fugia l'amor, en resta el pensament;
però, ¿què podrà ésser aquesta escuma
sense les onejants forces pregones,
tot el cos de les nostres passions?
Només queda la vida fluent i no és mentida
que podrà viure sense mi.

Des d'aquí, bastió amb tanta de vida a l'entorn,
superba i no del tot ineficaç
peça d'un drama insigne, profund i inextricable,
des d'aquí ens sentim més units,
en pensarós aïllament,
als homes que han refet aquest tros de natura,
breu imarge d'un món més espaiós:
als qui varen deixar-lo, sols parat un moment,
al nostre amor inicial,
i als qui hi duran després treball i inquietud.
No foren només els anys auris
els de la nostra jovenesa,
car n'hi haurà de nous, i més clars de segur,
per a cada pit jovenívol;
i des d'aquesta nit i la teva ombra amiga
vull meditar en l'angúnia i el miracle,
en els oblits i els successius propòsits
de cada nova.